L’Alosa intenta pujar al D50

Puc veure la gorra blava dringant al fred capvespre. Ja no hi ha sol, només una rosa petrificada i els crits de l'Esclava copejant el bus. El conductor tanca les portes, no s'admeten desordres a la Babilònia del rigor. Rere un dels cops cauen quatre monedes, només li falta una per accedir al bitllet. Els crits sonen com tallats per mil ganivets, en una riota aguda fruit de la ràbia de sentir-se sola en un món incomprensible. De vegades somia amb crear un paradís a l'infern, però el grotesc realisme acaba imposant-se. No més crits; marxa el bus. Una oreneta al fanal xiscla. La lluna apareix sonàmbula en la claredat nocturna emetent un esclat purpuri. Els astres incendien deserts, de lluny. Els amants ploren en ser desposseïts de misteri. El sotrac del vagó de la L1 a Urgell es torna incessant i algú suplica la fi de la tortura en un punt del planeta. Un grup d'amics una mica apartat xiuxiueja sobre el seu vestit trencat, mentre es recargola a terra com un cargol apàtrida buscant el seu coral. No hi ha sols en rosades daurades, ni mantells purpuris en enormes munts vermells.