Autor/a
Aixopluc
Categoria
Relat lliure
Crit d'auxili del D20
Soc el D20, un dels molts autobusos que recorren els carrers de Barcelona i un dels pocs (que jo sàpiga) que és capaç d'emmagatzemar records i sentir emocions. Però els veritables protagonistes d’aquesta història són la Mercè i en Pol, que són persones, i aquest text és un crit d’auxili per a ells dos, però vosaltres també el podeu llegir.
Encara recordo el dia que els vaig acollir per primer cop, ara fa deu anys. Esperant sota la marquesina de l’estació de Paral·lel, ella deixava caure el seu pes quasi imperceptiblement sobre l’espatlla dreta d’en Pol, on recolzava la seva oïda esquerra. Ell, per la seva banda, feia contrapès amb el seu cap, tot recolzant-lo sobre el de la Mercè, valent-se de la diferència d’estatura considerable entre els dos. Un cop em vaig aturar davant seu, la Mercè i en Pol van desfer l’escultura humana que havien creat i van pujar dins meu tot imitant els moviments d’un mico, posant-se el dit al nas l’un a l’altre mentre reien i entonant onomatopeies d’un idioma que semblava inventat. Encara que ells no ho saben, la Mercè i en Pol són els meus amics. He estat el seu confident tots aquests anys i els he vist envellir junts cada cop que agafaven el D20 per anar a treballar. També els he vist en incomptables ocasions passejant pel barri, anant a comprar el pa junts cada cap de setmana agafats de la mà, enfilant les Rambles avall corrents fins al mar o prenent el sol asseguts a un banc de la Barceloneta. L’any passat, però, fou el primer any d’ençà que els conec que van deixar d’agafar l’autobús junts. De fet, ara vaguen pel barri sense un rumb massa definit i ja ni tan sols els veig caminar plegats. Mentre enfilo camí cap a Paral·lel, paro atenció al seient del fons de tot a la dreta. Allà es van fer el seu primer petó, mentre el vaivé de la meva carrosseria feia que tots dos trontollessin com bitlles mentre intentaven romandre estàtics tot defugint separar els seus llavis. Sobre la tapisseria del seient encara s’hi poden veure les restes de l’ampolla que la Mercè va fer vessar sense voler ara fa dos anys degut a un atac de riure desencadenat per les pessigolles que li feia en Pol. Miro al meu voltant i m'abstrec observant els petits sospirs de polsim que suren gairebé incorporis en el feix de llum que abraça la llinda de la meva finestreta lateral. Segueixo dues d’aquestes petites partícules de polsim que cauen lentament a terra. Em recorden a ells, flotant junts dins d’aquestes quatre parets com ho han fet tants cops en el passat, lleugers i volàtils enmig dels huracans que els posava la vida al seu camí. L'esquerda del costat superior dret de la finestreta, que vaig veure per primer cop ara fa un any, em sembla més gran que mai. Miro la fesa detingudament i, si m'hi apropo, sembla que la petita arruga esmolada que al principi tot just s'intuïa, ara es perfila traçant diagonals obtuses i penetrants, apunyalant cada vegada de forma més profunda i extensa les quatre parets del vehicle. I, com he dit al començament, aquest text és un crit d’auxili per a la Mercè i en Pol. Un crit d’auxili perquè tornin a fer el mico amb mi, perquè es tornin a besar cada dia abans d’acomiadar-se per a anar a la feina i perquè vessin totes les ampolles que vulguin sobre la meva tapisseria. Els carrers de Barcelona de vegades són molt freds i solitaris, i jo només vull que la Mercè i en Pol tornin a fer contrapès l’un amb l’altre sota la marquesina de Paral·lel, mentre esperen a visitar el seu amic de sempre, una darrera vegada.
Encara recordo el dia que els vaig acollir per primer cop, ara fa deu anys. Esperant sota la marquesina de l’estació de Paral·lel, ella deixava caure el seu pes quasi imperceptiblement sobre l’espatlla dreta d’en Pol, on recolzava la seva oïda esquerra. Ell, per la seva banda, feia contrapès amb el seu cap, tot recolzant-lo sobre el de la Mercè, valent-se de la diferència d’estatura considerable entre els dos. Un cop em vaig aturar davant seu, la Mercè i en Pol van desfer l’escultura humana que havien creat i van pujar dins meu tot imitant els moviments d’un mico, posant-se el dit al nas l’un a l’altre mentre reien i entonant onomatopeies d’un idioma que semblava inventat. Encara que ells no ho saben, la Mercè i en Pol són els meus amics. He estat el seu confident tots aquests anys i els he vist envellir junts cada cop que agafaven el D20 per anar a treballar. També els he vist en incomptables ocasions passejant pel barri, anant a comprar el pa junts cada cap de setmana agafats de la mà, enfilant les Rambles avall corrents fins al mar o prenent el sol asseguts a un banc de la Barceloneta. L’any passat, però, fou el primer any d’ençà que els conec que van deixar d’agafar l’autobús junts. De fet, ara vaguen pel barri sense un rumb massa definit i ja ni tan sols els veig caminar plegats. Mentre enfilo camí cap a Paral·lel, paro atenció al seient del fons de tot a la dreta. Allà es van fer el seu primer petó, mentre el vaivé de la meva carrosseria feia que tots dos trontollessin com bitlles mentre intentaven romandre estàtics tot defugint separar els seus llavis. Sobre la tapisseria del seient encara s’hi poden veure les restes de l’ampolla que la Mercè va fer vessar sense voler ara fa dos anys degut a un atac de riure desencadenat per les pessigolles que li feia en Pol. Miro al meu voltant i m'abstrec observant els petits sospirs de polsim que suren gairebé incorporis en el feix de llum que abraça la llinda de la meva finestreta lateral. Segueixo dues d’aquestes petites partícules de polsim que cauen lentament a terra. Em recorden a ells, flotant junts dins d’aquestes quatre parets com ho han fet tants cops en el passat, lleugers i volàtils enmig dels huracans que els posava la vida al seu camí. L'esquerda del costat superior dret de la finestreta, que vaig veure per primer cop ara fa un any, em sembla més gran que mai. Miro la fesa detingudament i, si m'hi apropo, sembla que la petita arruga esmolada que al principi tot just s'intuïa, ara es perfila traçant diagonals obtuses i penetrants, apunyalant cada vegada de forma més profunda i extensa les quatre parets del vehicle. I, com he dit al començament, aquest text és un crit d’auxili per a la Mercè i en Pol. Un crit d’auxili perquè tornin a fer el mico amb mi, perquè es tornin a besar cada dia abans d’acomiadar-se per a anar a la feina i perquè vessin totes les ampolles que vulguin sobre la meva tapisseria. Els carrers de Barcelona de vegades són molt freds i solitaris, i jo només vull que la Mercè i en Pol tornin a fer contrapès l’un amb l’altre sota la marquesina de Paral·lel, mentre esperen a visitar el seu amic de sempre, una darrera vegada.