Autor/a
Elmar
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
La certesa
Sempre vaig saber que estava predestinada a trobar-te, que algun dia les nostres vides es creuarien. No era una idea concreta ni una obsessió, sinó una intuïció suau, persistent, com aquelles melodies que no saps quan van començar a sonar, però que sempre t’acompanyen.
A vegades creia saber fins i tot el teu nom.
Noah.
No sé per què aquest nom ressonava al meu cap i produïa una calidesa serena en totes les meves terminacions nervioses, com si en pronunciar-lo en silenci alguna cosa en mi trobés el seu lloc.
No et buscava, no patia, ni em preguntava quan succeiria. No hi havia ansietat ni impaciència.
Simplement, vivia la meva vida, avançava tranquil•la cap a un destí escrit molt temps abans que ni tan sols jo l'intuís.
No hi havia una intensa sensació ni res que deliberadament em fes caminar en una direcció concreta. No hi havia senyals evidents ni casualitats inesperades.
Tan sols existia una certesa que habitava dins de mi i que, de manera silenciosa —oculta fins i tot— m'acompanyava com una carícia que al capvespre reposés en la meva ànima.
A vegades, en moments molt concrets —en escoltar una certa cançó, en veure a dos desconeguts somriure’s en una andana, en notar l'aire fred fregant-me la pell—, aquesta certesa es feia una mica més nítida, com si volgués recordar-me que seguia allà.
Avui, el bip-bip de les portes m'avisava que el tren iniciaria aviat el seu camí. L'andana estava plena de sons: passos precipitats, maletes rodant, converses a mig fer, el murmuri metàl•lic dels trens sobre la via.
Un tren arriba a l’estació i desprèn una ràfega d'aire temperat just en estacionar, quan es prepara per embarcar als nous passatgers.
Just quan es tancaven les portes, vas sortir disparat. T'havies despistat i gairebé et passes de parada. Et vaig veure aparèixer de sobte, amb la respiració agitada, el gest urgent, l'abric sense tancar.
En la teva precipitació topes amb mi, que, prudent, no havia volgut accedir al tren. Un petit cop que em fa aixecar el cap.
Enfront de mi, tu.
Frenes bruscament davant meu.
Durant una fracció de segon tot continua movent-se al nostre voltant —la gent, el tren, el soroll—, però entre nosaltres dos el temps resta immòbil.
Em mires sorprès.
Jo, estic atrapada dins els teus ulls, verds, intensos, estranyament familiars.
En ells hi ha alguna cosa que reconec sense haver vist mai, alguna cosa que em sembla coneguda.
I, sense adonar-me’n, sense decidir-ho, sense ni pensar-ho, el teu nom brolla dels meus llavis, directe, com si sempre hagués estat esperant aquest moment.
—Noah.
Les teves pupil•les s'obren a penes una mica més. Hi ha un segon de silenci, un batec suspès, i llavors somrius amb una mescla de sorpresa i certesa.
—Elsa —dius tu al moment.
I en la suavitat de la teva veu, en pronunciar el meu nom, et reconec.
A vegades creia saber fins i tot el teu nom.
Noah.
No sé per què aquest nom ressonava al meu cap i produïa una calidesa serena en totes les meves terminacions nervioses, com si en pronunciar-lo en silenci alguna cosa en mi trobés el seu lloc.
No et buscava, no patia, ni em preguntava quan succeiria. No hi havia ansietat ni impaciència.
Simplement, vivia la meva vida, avançava tranquil•la cap a un destí escrit molt temps abans que ni tan sols jo l'intuís.
No hi havia una intensa sensació ni res que deliberadament em fes caminar en una direcció concreta. No hi havia senyals evidents ni casualitats inesperades.
Tan sols existia una certesa que habitava dins de mi i que, de manera silenciosa —oculta fins i tot— m'acompanyava com una carícia que al capvespre reposés en la meva ànima.
A vegades, en moments molt concrets —en escoltar una certa cançó, en veure a dos desconeguts somriure’s en una andana, en notar l'aire fred fregant-me la pell—, aquesta certesa es feia una mica més nítida, com si volgués recordar-me que seguia allà.
Avui, el bip-bip de les portes m'avisava que el tren iniciaria aviat el seu camí. L'andana estava plena de sons: passos precipitats, maletes rodant, converses a mig fer, el murmuri metàl•lic dels trens sobre la via.
Un tren arriba a l’estació i desprèn una ràfega d'aire temperat just en estacionar, quan es prepara per embarcar als nous passatgers.
Just quan es tancaven les portes, vas sortir disparat. T'havies despistat i gairebé et passes de parada. Et vaig veure aparèixer de sobte, amb la respiració agitada, el gest urgent, l'abric sense tancar.
En la teva precipitació topes amb mi, que, prudent, no havia volgut accedir al tren. Un petit cop que em fa aixecar el cap.
Enfront de mi, tu.
Frenes bruscament davant meu.
Durant una fracció de segon tot continua movent-se al nostre voltant —la gent, el tren, el soroll—, però entre nosaltres dos el temps resta immòbil.
Em mires sorprès.
Jo, estic atrapada dins els teus ulls, verds, intensos, estranyament familiars.
En ells hi ha alguna cosa que reconec sense haver vist mai, alguna cosa que em sembla coneguda.
I, sense adonar-me’n, sense decidir-ho, sense ni pensar-ho, el teu nom brolla dels meus llavis, directe, com si sempre hagués estat esperant aquest moment.
—Noah.
Les teves pupil•les s'obren a penes una mica més. Hi ha un segon de silenci, un batec suspès, i llavors somrius amb una mescla de sorpresa i certesa.
—Elsa —dius tu al moment.
I en la suavitat de la teva veu, en pronunciar el meu nom, et reconec.