Autor/a
Àlvar del Camp
Categoria
Relat lliure
Un fil
Dos quarts tocats de vuit. Camines fins a mitja andana. Cares conegudes i l’anunci de la nova edició del concurs de relats breus de TMB i el metro que arriba. Agafat a la barra et dius que sí, que em ve de gust fer un relat. Mai he escrit res però ara vull intentar-ho. No saps d’on et ve aquest impuls però n’estàs convençut. Sí, un relat reflexiu perquè, com diu el Raimon, a aquesta hora al metro es veuen moltes cares de filòsofs. O potser un relat més biogràfic que intenti imaginar la vida d’algun viatger. En què pensa ara aquesta dona que ha aixecat la mirada del mòbil i sembla que busca alguna resposta finestra enllà? On treballa? Amb qui viu? Diagonal. I a quin institut van aquests nois que trenquen el silenci amb una conversa animada sobre l’examen que tenen a primera hora? Són feliços? Què serà de les seves vides quan tinguin la meva edat? Penses que és una bona idea però primer cal trobar un narrador que et permeti allunyar-te una mica de tu mateix. Sí, un narrador. A veure: edat? D’una cinquantena, perquè ja tingui recorregut vital fet. Professió? Potser és irrellevant però penses en algú com tu, lligat de fa anys a una feina de papers i gens creativa i per això necessita explorar els camins de la imaginació. I el nom? De moment es dirà M. Verdaguer. Baixen els estudiants i íntimament els desitges sort en l’examen i la dona s’ha capbussat de nou al seu mòbil. Però tu ja tens el narrador. És un home que coneix molt bé la xarxa de metro: pot recitar de memòria totes les estacions, sap la suma de quilòmetres de les diverses línies i fins on arribarien si les poséssim totes juntes en una de sola, el lloc i nom de futures estacions... La dona li diu que hauria hagut de ser maquinista de metro i ell s’ho imagina i somriu. L’M. és un home afable, educat, una mica obsessiu i molt observador. Segur que sabrà estirar el fil d’alguns dels personatges que, com tu, agafeu el metro cada dia a quarts de vuit del matí. El penses tan clarament que ja el veus allà, assegut -deu pujar a Cornellà- i mira discretament la gent a la recerca d’un gest, una mirada, un no sé què que li ofereixi un fil que obri la porta d’una història interessant. Per uns instants les vostres mirades es creuen. Ara s’aixeca. També baixa aquí. Sagrada Família. I ara el tens just a tocar, davant teu, a les escales automàtiques atapeïdes de gent amb molta pressa. Sembla que l’M. també va cap a la Línia 2 i et diverteix seguir-lo, com si fossis un detectiu privat. Però just en el moment que heu baixat el primer tram d’escales, una veu de dona i un suau tacte al teu braç et detura. Carles?, et diu la veu, que de seguida et ressona molt endins, i en els seus ulls hi retrobes, com si caiguessis en un abisme del temps, uns anys de descobertes, de viatges, de pells enceses, de plenituds que van minvar com la lluna. La veu, de nou: Carles, com estàs? Quants anys... I en pocs minuts compartiu els fets més rellevants de quasi quaranta anys. Us doneu els telèfons i quina il·lusió trobar-te i sí, ens truquem i quedem un dia per fer un cafè, d’acord. Ella se’n va i descobreixes l’M. Que, a pocs metres de vosaltres, fa veure que busca alguna cosa al seu telèfon. Et somriu i tu saps que està content perquè finalment ha trobat un gest, un fet, per estirar del fil. Però estirar d’aquest fil ja és cosa seva com a narrador. Tu li fas un gest amb la mà i baixes de pressa i una mica trasbalsat per tot plegat les escales de l’andana direcció Pompeu Fabra.