Autor/a
Lliri blanc
Categoria
Relat lliure
El piano de Maria Canals
Ella encara no ho sap, però l’escolten cada dia. En els auriculars que viatgen amb la música com a companya pels rails del ferrocarril. En les paraules escrites als seients del bus. En la megafonia anunciant les parades de la L5 en plena hora punta. Ella dissimula, avança pel passadís en busca del següent enllaç, frisant perquè aquest arribi d’hora i no hagi d’esperar gaire a una andana a vessar per a un vagó encara més ple.
Però, sense adonar-se’n, sempre hi ha algú que l’espera. Que l’observa. Que somnia que ella pugi les escales mecàniques, travessi les portes de validació dels bitllets i, aquest cop, s’aturi. Aquest desig, però, és en va. L’esperança defuig dels seus dits quan la veu passar de llarg i continuar el seu camí. Potser haurà de provar una nova tàctica.
Avui és el dia. Ell sap que, a un quart de vuit del matí, amb tot el frenesí de gent apressada en pilot automàtic, serà impossible captar la seva atenció. Però coneix l’hora aproximada de tornada, si el que li va explicar l’última vegada continua sent vigent. L’espera al punt exacte per on passarà en l’últim tram abans d’arribar a casa: el piano de Maria Canals, a tocar de l’entrada que connecta l’exterior amb la línia blava de Diagonal.
Ella arriba puntual com sempre, potser massa i tot. Ell tem que per aquest motiu, se li escapi com tantes vegades abans esquivant els passatgers, amb els auriculars sobre les orelles i la mirada fixa al mòbil. Així doncs, s’asseu davant el piano i, inspirant fons, es pren un moment per a sí mateix abans de començar, confiant omplir l’espai entre cançons i avisos. I sembla que funciona.
Ella s’arrenca els auriculars en quant escolta les primeres notes de la melodia, ignorant els ritmes que emergeixen dels aparells i a la gent malhumorada que li recrimina haver frenat de cop. Però ella no s’immuta. Li importa més la situació que té davant seu: unes mans robustes que, al passar-les per les tecles, semblen voleiar. Les notes omplen l’estació i s’escolten des de l’andana. No havia sentit aquesta melodia des de feia dos anys, quan la va compondre específicament pel seu pare. Ell l’havia tocat per últim cop el dia abans d’acceptar una feina de metge a una organització humanitària, en una època que són més que necessàries. Va marxar amb l’únic record que l’acompanyaria en els moments més difícils. I ara, aquest mateix record és el que l’ha permès aguantar per agafar el metro un últim cop, plegats, com hauria de ser.
Però, sense adonar-se’n, sempre hi ha algú que l’espera. Que l’observa. Que somnia que ella pugi les escales mecàniques, travessi les portes de validació dels bitllets i, aquest cop, s’aturi. Aquest desig, però, és en va. L’esperança defuig dels seus dits quan la veu passar de llarg i continuar el seu camí. Potser haurà de provar una nova tàctica.
Avui és el dia. Ell sap que, a un quart de vuit del matí, amb tot el frenesí de gent apressada en pilot automàtic, serà impossible captar la seva atenció. Però coneix l’hora aproximada de tornada, si el que li va explicar l’última vegada continua sent vigent. L’espera al punt exacte per on passarà en l’últim tram abans d’arribar a casa: el piano de Maria Canals, a tocar de l’entrada que connecta l’exterior amb la línia blava de Diagonal.
Ella arriba puntual com sempre, potser massa i tot. Ell tem que per aquest motiu, se li escapi com tantes vegades abans esquivant els passatgers, amb els auriculars sobre les orelles i la mirada fixa al mòbil. Així doncs, s’asseu davant el piano i, inspirant fons, es pren un moment per a sí mateix abans de començar, confiant omplir l’espai entre cançons i avisos. I sembla que funciona.
Ella s’arrenca els auriculars en quant escolta les primeres notes de la melodia, ignorant els ritmes que emergeixen dels aparells i a la gent malhumorada que li recrimina haver frenat de cop. Però ella no s’immuta. Li importa més la situació que té davant seu: unes mans robustes que, al passar-les per les tecles, semblen voleiar. Les notes omplen l’estació i s’escolten des de l’andana. No havia sentit aquesta melodia des de feia dos anys, quan la va compondre específicament pel seu pare. Ell l’havia tocat per últim cop el dia abans d’acceptar una feina de metge a una organització humanitària, en una època que són més que necessàries. Va marxar amb l’únic record que l’acompanyaria en els moments més difícils. I ara, aquest mateix record és el que l’ha permès aguantar per agafar el metro un últim cop, plegats, com hauria de ser.