Autor/a
Neska
Categoria
Relat lliure
L'últim vagó
He hagut de córrer per agafar el metro. “Mal dia per anar tan justa” he pensat. Si no soc puntual avui, em trobaré la porta tancada i no podré fer l’examen.
Just quan el metro ha començat a fer sorolls hi he entrat i les portes s’han tancat darrere meu. He mirat el dibuix a sobre de la porta per comptar les parades que falten per arribar a Zona Universitària. Sé perfectament que tinc un trajecte de 8 parades des de Poble Sec, però mai està de més assegurar-se. Un cop feta la comprovació rutinària he recorregut el vagó amb la mirada. Hi havia molta gent, però els meus ulls s’han aturat en un home gran que subjectava un ram de flors amb totes dues mans. On anirà? Per a qui seran? He mirat de contestar les preguntes, però cap explicació m’ha convençut.
A Maria Cristina el senyor ha agafat el ram de flors amb una mà i amb l’ajuda del bastó s’ha aixecat, per acabar baixant a Palau Reial. Jo he baixat a la següent.
He tornat a agafar el tren a la mateixa hora, avui no tinc tanta pressa, però no està de més ser puntual. He pujat a l’últim vagó de l’L3 com ahir i he repetit la rutina de sempre. Quan la meva mirada ha fet la repassada pel vagó ha coincidit amb el mateix home gran, qui subjectava de nou un ram de flors. Les preguntes que em vaig fer ahir han tornat i em demanaven una resposta. Llavors, el tren ha arribat a Maria Cristina i l’avi ha ocupat les seves mans amb el ram i el bastó. Quan el metro s’ha aturat a Palau Reial ha anat cap a la porta, però no s’ha obert. Tenia les mans ocupades i no ha pogut prémer el botó. M’he aixecat per obrir-li la porta i m’he sorprès a mi mateixa baixant del vagó i oferint-li la mà. Ell m’ha somrigut i m’ha donat les flors. L’he seguit escales amunt i hem sortit al carrer. Durant el trajecte no hem compartit ni un mot, no sabia a on anàvem, però confiava en aquell home.
Ens hem aturat davant del Cementiri de les Corts i hi hem entrat. Hem recorregut tot de passadissos plens de tombes fins a aturar-nos en una plena de flors que deia “Mercè, el teu somriure encara floreix”. M’he ajupit per col·locar el ram entre totes aquelles flors. Llavors, l’home s’ha inclinat i ha agafat una flor, que després de mirar-se una estona, m’ha donat.
Aquell dia va marcar l'inici d'una relació, ja que, des de llavors, hem segut junts i, a Maria Cristina, abans de posar el bastó a terra, mai s’oblida de donar-me una flor abans de baixar a Palau Reial.
No sabem res l’un de l’altre, però no ho necessitem. Mentre la gent puja i baixa, nosaltres seguim allà, compartint un moment del dia, que no canviaria per res. Ens fem companyia en un trajecte on tothom va a la seva. Mai ens vam preguntar els noms.
Avui, l’he buscat amb la mirada, però no l’he trobat. Així i tot, he segut al mateix lloc, com si ell fos al meu costat i he fet el trajecte en silenci.
Just quan el metro ha començat a fer sorolls hi he entrat i les portes s’han tancat darrere meu. He mirat el dibuix a sobre de la porta per comptar les parades que falten per arribar a Zona Universitària. Sé perfectament que tinc un trajecte de 8 parades des de Poble Sec, però mai està de més assegurar-se. Un cop feta la comprovació rutinària he recorregut el vagó amb la mirada. Hi havia molta gent, però els meus ulls s’han aturat en un home gran que subjectava un ram de flors amb totes dues mans. On anirà? Per a qui seran? He mirat de contestar les preguntes, però cap explicació m’ha convençut.
A Maria Cristina el senyor ha agafat el ram de flors amb una mà i amb l’ajuda del bastó s’ha aixecat, per acabar baixant a Palau Reial. Jo he baixat a la següent.
He tornat a agafar el tren a la mateixa hora, avui no tinc tanta pressa, però no està de més ser puntual. He pujat a l’últim vagó de l’L3 com ahir i he repetit la rutina de sempre. Quan la meva mirada ha fet la repassada pel vagó ha coincidit amb el mateix home gran, qui subjectava de nou un ram de flors. Les preguntes que em vaig fer ahir han tornat i em demanaven una resposta. Llavors, el tren ha arribat a Maria Cristina i l’avi ha ocupat les seves mans amb el ram i el bastó. Quan el metro s’ha aturat a Palau Reial ha anat cap a la porta, però no s’ha obert. Tenia les mans ocupades i no ha pogut prémer el botó. M’he aixecat per obrir-li la porta i m’he sorprès a mi mateixa baixant del vagó i oferint-li la mà. Ell m’ha somrigut i m’ha donat les flors. L’he seguit escales amunt i hem sortit al carrer. Durant el trajecte no hem compartit ni un mot, no sabia a on anàvem, però confiava en aquell home.
Ens hem aturat davant del Cementiri de les Corts i hi hem entrat. Hem recorregut tot de passadissos plens de tombes fins a aturar-nos en una plena de flors que deia “Mercè, el teu somriure encara floreix”. M’he ajupit per col·locar el ram entre totes aquelles flors. Llavors, l’home s’ha inclinat i ha agafat una flor, que després de mirar-se una estona, m’ha donat.
Aquell dia va marcar l'inici d'una relació, ja que, des de llavors, hem segut junts i, a Maria Cristina, abans de posar el bastó a terra, mai s’oblida de donar-me una flor abans de baixar a Palau Reial.
No sabem res l’un de l’altre, però no ho necessitem. Mentre la gent puja i baixa, nosaltres seguim allà, compartint un moment del dia, que no canviaria per res. Ens fem companyia en un trajecte on tothom va a la seva. Mai ens vam preguntar els noms.
Avui, l’he buscat amb la mirada, però no l’he trobat. Així i tot, he segut al mateix lloc, com si ell fos al meu costat i he fet el trajecte en silenci.