Autor/a
Forestier
Categoria
Relat lliure
Una ciutat que s'enfila
La Júlia puja a la petita estació de Paral·lel amb una llibreta a la mà i auriculars penjats al coll. Ha decidit escriure sobre un viatge en funicular, que acaben de reobrir després d’uns mesos d’obres, a dibuixar la ciutat a vista d’ocell.
A mig del vagó, que no va massa ple, una parella de turistes joves mira un mapa de Barcelona que els han regalat a l’hostal del Raval on s’allotgen. A davant hi van un avi i el seu nét, amb una samarreta de Amine Yamal tres talles més gran que ell, que aixafa el nas contra el vidre oblic del comboi. El vagó comença a enfilar la muntanya i els edificis del Poble-sec s’allunyen a poc a poc mostrant els terrats amb els estenedors plens de roba de colors vius. L’aire que entra fa olor a mar i a la vegetació del jardí botànic, que es barreja amb la del greix i el ferro de la maquinària.
La Júlia obre la llibreta i comença a dibuixar les cares que l’envolten. S’imagina històries: la parella de turistes que, potser, volen pujar al castell per buscar un moment romàntic a soles on ell li demanarà per casar-se; l’avi del nen futbolista, que recorda les Festes de la Mercè de fa dècades amb la seva senyora, quan els focs artificials il·luminaven el cel nocturn en comptes d’aquelles coses modernes d’ara; mentre el net, amb els ulls brillants, es pensa que el funicular és una muntanya russa.
El trajecte és breu. A la sortida, el mar brilla com un mirall; la Torre de Collserola apunta cap al cel i Montjuïc ofereix un refugi verd. La Júlia baixa, respira profundament l’aire dels pins i escolta el cant d’un ocell, segurament una merla. Passeja pels camins del voltant del castell mirant la Barcelona des de dalt: una xarxa de carrers que sembla un estampat geomètric, el port amb el seu brogit imparable i els turistes amunt i avall com milers de petites formigues.
A la tornada, el vagó ja va una mica més ple. Un músic puja amb una guitarra vella i comença a tocar una rumba, i la gent, estranyada al principi, comencen a somriure i a acompanyar al músic picant de mans com un cor desordenat de palmes. La Júlia escriu sota el seu esbós: “Hi ha un indret on Barcelona revela la seva ànima i és aquí, aquest trajecte curt a dins d’un vagó. El funicular, aquell petit espai format per trobades efímeres, però també de connexions invisibles”.
Quan tornen al punt de partida el vagó ja és una festa i tothom aplaudeix al músic, ningú vol baixar del tot. La Júlia li somriu, li deixa caure una moneda al barret, baixa a l’andana i tanca la llibreta pensant que la història de la ciutat és la que passa entre l’inici i el final d’un trajecte de funicular, en aquest espai suspès on els camins de la gent es creuen sense demanar permís.
A mig del vagó, que no va massa ple, una parella de turistes joves mira un mapa de Barcelona que els han regalat a l’hostal del Raval on s’allotgen. A davant hi van un avi i el seu nét, amb una samarreta de Amine Yamal tres talles més gran que ell, que aixafa el nas contra el vidre oblic del comboi. El vagó comença a enfilar la muntanya i els edificis del Poble-sec s’allunyen a poc a poc mostrant els terrats amb els estenedors plens de roba de colors vius. L’aire que entra fa olor a mar i a la vegetació del jardí botànic, que es barreja amb la del greix i el ferro de la maquinària.
La Júlia obre la llibreta i comença a dibuixar les cares que l’envolten. S’imagina històries: la parella de turistes que, potser, volen pujar al castell per buscar un moment romàntic a soles on ell li demanarà per casar-se; l’avi del nen futbolista, que recorda les Festes de la Mercè de fa dècades amb la seva senyora, quan els focs artificials il·luminaven el cel nocturn en comptes d’aquelles coses modernes d’ara; mentre el net, amb els ulls brillants, es pensa que el funicular és una muntanya russa.
El trajecte és breu. A la sortida, el mar brilla com un mirall; la Torre de Collserola apunta cap al cel i Montjuïc ofereix un refugi verd. La Júlia baixa, respira profundament l’aire dels pins i escolta el cant d’un ocell, segurament una merla. Passeja pels camins del voltant del castell mirant la Barcelona des de dalt: una xarxa de carrers que sembla un estampat geomètric, el port amb el seu brogit imparable i els turistes amunt i avall com milers de petites formigues.
A la tornada, el vagó ja va una mica més ple. Un músic puja amb una guitarra vella i comença a tocar una rumba, i la gent, estranyada al principi, comencen a somriure i a acompanyar al músic picant de mans com un cor desordenat de palmes. La Júlia escriu sota el seu esbós: “Hi ha un indret on Barcelona revela la seva ànima i és aquí, aquest trajecte curt a dins d’un vagó. El funicular, aquell petit espai format per trobades efímeres, però també de connexions invisibles”.
Quan tornen al punt de partida el vagó ja és una festa i tothom aplaudeix al músic, ningú vol baixar del tot. La Júlia li somriu, li deixa caure una moneda al barret, baixa a l’andana i tanca la llibreta pensant que la història de la ciutat és la que passa entre l’inici i el final d’un trajecte de funicular, en aquest espai suspès on els camins de la gent es creuen sense demanar permís.