Autor/a
Maragda
Categoria
Relat lliure
EL VIATGE INVISIBLE
M’assec prop de la finestra i el bus arrenca. Respiro profundament, com si hagués de posar ordre en un dia que tot just comença. La ciutat es desplega com una successió d’escenes en moviment. Els arbres alineats deixen caure una pluja d'ombres que llisquen suaument sobre el paviment. Observo cada racó amb calma, com si col·leccionés instants quotidians per guardar-los en un calaix invisible.
A cada parada, noves presències entren i s’instal·len uns instants dins el mateix trajecte. Cossos, pensaments, cansaments i il·lusions comparteixen un espai breu, sostingut pel balanceig del vehicle.
Puja una dona envoltada d’un aire de tempesta continguda. L’abric es mou com si portés vent a les butxaques. Prem el bitllet amb fermesa i s’asseu sense mirar ningú. Al seu voltant creix una pressa invisible, com un núvol carregat de pluja. Subjecta un bossa de pell negra amb tanta força que els artells se li emblanqueixen. Quan sospira, l’ambient es torna tens, com abans d’un tro llunyà. Imagino una decisió que li pesa més que el propi cos.
A la parada següent entra un avi amb pas lent, recolzant-se en un bastó que toca el terra amb cadència pausada. Porta una bossa amb una barra de pa sobresortint. Els seus ulls recorren els seients amb resignació tranquil·la. Quan algú li cedeix lloc, s’asseu i deixa anar un sospir suau com si el cos agraís aquell instant de repòs. Mira per la finestra amb serenor antiga. Imagino que compara la ciutat d’ara amb la que ell va conèixer. Potser encara escolta una veu preguntant-li si ha recordat comprar el pa.
Després puja una dona amb un llibre obert entre les mans. Llegeix mentre avança pel passadís, aliena al balanceig del vehicle. Les pàgines es mouen amb una serenor hipnòtica. S’atura en una frase i la rellegeix, com si busqués refugi dins aquelles paraules.
Sense saber per què, sento una calma sobtada, com si algú hagués abaixat el volum del món.
El bus frena en un altre parada i pugen tres joves amb instruments: un violoncel, un clarinet i una guitarra. Comencen a tocar. La música omple l’aire i transforma tot el vehicle. El clarinet s’enfila en notes inesperades, entrellaçant-se amb la guitarra que fa tremolar les parets del bus. El violoncel sembla bategar sota els nostres peus.
Els passatgers s’immobilitzen, sorpresos i fascinats, atrapats per aquell univers que ha entrat sense avisar. La dona de l’abric deixa anar un sospir llarg. L’avi somriu amb un bri de llum als ulls. La lectora aixeca la mirada, com si hagués deixat de ser només observadora per formar-ne part.
Quan el bus reprèn la marxa, la música flueix entre nosaltres, cosint el silenci amb un fil invisible. Les mirades es creuen amb complicitats silencioses.
Viatgem transportant pensaments que mai no es diran en veu alta i que conviuen només durant uns carrers abans de dispersar-se per la ciutat.
Miro el meu reflex al vidre. Em costa reconèixer-me. Em sembla més lleuger, però també més incomplet, com si hagués repartit fragments de mi entre desconeguts que mai no sabran que els pertanyien.
Llavors entenc que no observava passatgers. Compartia fragments d’existència.
I mentre el bus continua avançant, espero la propera parada amb una certesa nova: cada porta que s’obre és un univers que entra, i quan es tanca, se n’emporta un tros invisible de nosaltres, un secret que només existeix dins un trajecte compartit.
A cada parada, noves presències entren i s’instal·len uns instants dins el mateix trajecte. Cossos, pensaments, cansaments i il·lusions comparteixen un espai breu, sostingut pel balanceig del vehicle.
Puja una dona envoltada d’un aire de tempesta continguda. L’abric es mou com si portés vent a les butxaques. Prem el bitllet amb fermesa i s’asseu sense mirar ningú. Al seu voltant creix una pressa invisible, com un núvol carregat de pluja. Subjecta un bossa de pell negra amb tanta força que els artells se li emblanqueixen. Quan sospira, l’ambient es torna tens, com abans d’un tro llunyà. Imagino una decisió que li pesa més que el propi cos.
A la parada següent entra un avi amb pas lent, recolzant-se en un bastó que toca el terra amb cadència pausada. Porta una bossa amb una barra de pa sobresortint. Els seus ulls recorren els seients amb resignació tranquil·la. Quan algú li cedeix lloc, s’asseu i deixa anar un sospir suau com si el cos agraís aquell instant de repòs. Mira per la finestra amb serenor antiga. Imagino que compara la ciutat d’ara amb la que ell va conèixer. Potser encara escolta una veu preguntant-li si ha recordat comprar el pa.
Després puja una dona amb un llibre obert entre les mans. Llegeix mentre avança pel passadís, aliena al balanceig del vehicle. Les pàgines es mouen amb una serenor hipnòtica. S’atura en una frase i la rellegeix, com si busqués refugi dins aquelles paraules.
Sense saber per què, sento una calma sobtada, com si algú hagués abaixat el volum del món.
El bus frena en un altre parada i pugen tres joves amb instruments: un violoncel, un clarinet i una guitarra. Comencen a tocar. La música omple l’aire i transforma tot el vehicle. El clarinet s’enfila en notes inesperades, entrellaçant-se amb la guitarra que fa tremolar les parets del bus. El violoncel sembla bategar sota els nostres peus.
Els passatgers s’immobilitzen, sorpresos i fascinats, atrapats per aquell univers que ha entrat sense avisar. La dona de l’abric deixa anar un sospir llarg. L’avi somriu amb un bri de llum als ulls. La lectora aixeca la mirada, com si hagués deixat de ser només observadora per formar-ne part.
Quan el bus reprèn la marxa, la música flueix entre nosaltres, cosint el silenci amb un fil invisible. Les mirades es creuen amb complicitats silencioses.
Viatgem transportant pensaments que mai no es diran en veu alta i que conviuen només durant uns carrers abans de dispersar-se per la ciutat.
Miro el meu reflex al vidre. Em costa reconèixer-me. Em sembla més lleuger, però també més incomplet, com si hagués repartit fragments de mi entre desconeguts que mai no sabran que els pertanyien.
Llavors entenc que no observava passatgers. Compartia fragments d’existència.
I mentre el bus continua avançant, espero la propera parada amb una certesa nova: cada porta que s’obre és un univers que entra, i quan es tanca, se n’emporta un tros invisible de nosaltres, un secret que només existeix dins un trajecte compartit.