El passadís verd

Mentre caminava pel passadís del metro, anava mirant el jardí vertical que havien instal·lat en un lateral del túnel de connexió.
La veritat és que la inauguració d’un espai verd al metro va ser un esdeveniment que va causar un cert rebombori durant uns dies a la ciutat.
La manera com s’havia aconseguit crear un mur de vegetació d’uns 700 metres amb llum artificial no estava del tot clara.
En un fòrum d’internet dedicat al món botànic es comentava que el jardí vertical era l’obra d’un gran científic, una eminència de l’estranger que havia vingut a viure a Barcelona. L’expat botànic, del qual es desconeixia el nom, deien que havia volgut donar la seva saviesa en agraïment a la ciutat. La veritat és que, quan es preguntava als responsables de l’obra, sempre esquivaven la qüestió d’una manera un pèl suspicaç, fins i tot misteriosa.
Quan travessava el passadís era com tornar a connectar amb alguna cosa que habitava dins meu.
Vaig observar que dins del passadís minorava la marxa; necessitava més temps, més espai per observar de prop aquell mur verd. Era tan dens que les fulles se superposaven les unes a les altres, teixint un tot unitari. Com una mena de mallot verd.
A mesura que passaven els dies i les setmanes, el jardí cada vegada es veia més viu, més brillant i més compacte.
Vaig començar a investigar a internet el tema del jardí vertical. Volia saber si només era jo qui notava un creixement desmesurat del jardí mentre passaven els dies. Sorprenentment, el fòrum de botànica havia tancat i algunes notícies de la inauguració del jardí havien desaparegut.
Un dia, mirant el mur verd, vaig notar com una mena de monticle, com una petita forma que sobresortia de la vertical... ja no era tan llisa... era com un bony creat amb formes corbes poc pronunciades.

Un altre dia vaig tornar a veure una altra protuberància en un altre lloc del jardí. El primer sortint havia crescut considerablement i el seu color també havia variat.
Vaig començar a fer fotografies que guardava al meu ordinador. Una nit que no podia dormir per la calor, revisant les fotografies, de sobte vaig veure una forma humana desdibuixada en una imatge del jardí.
A les cinc del matí em vaig dirigir al passadís verd. No hi havia ningú. Em vaig apropar a un dels bonys més grans i li vaig clavar una ganivetada fins al mànec. Un crit espantós va sortir de tot el mur i jo vaig tirar-me cap enrere de forma instintiva. Un suc verd i vermell va començar a sortir de la incisió i, de cop i volta, unes branques se’m van enganxar als turmells i van començar a estirar-me amb una força descomunal. Amb el ganivet vaig començar a punxar les branques, però també els turmells i les cames. Vaig començar a xisclar i finalment va aparèixer una dona al final del passadís. Li vaig cridar que no entrés i que avisés la policia.
Vaig despertar en un llit d’hospital i tenia les cuixes i els turmells embenats.
Va entrar una infermera i li vaig preguntar què m’havia passat, i només em va dir:
—Ara descansi.
Mentre em ficava una dosi de tranquil·litzant, vaig perdre el coneixement...