Autor/a
Pecorbe
Categoria
Relat lliure
Un clic, un traç i un relat
Un clic, un traç i un relat, dins el metro de les casualitats.
Les llàgrimes de la pluja lliscaven per la finestra del metro mentre el comboi de la L3 avançava sota Barcelona. L’Oriol, un fotògraf de mirada inquieta, observava el reflex dels túnels al vidre. Portava la càmera penjant del coll com si fos un òrgan més del seu cos.
Un avís metàl·lic va sonar pels altaveus.
—Propera parada: Diagonal.
El vagó anava ple de petites històries silencioses: gent amb auriculars, estudiants amb motxilla, mirades cansades després d’un dia llarg.
L’Oriol es va aixecar i va començar a fer algunes fotos.
Clic.
Un home adormit.
Clic.
Una parella discutint en veu baixa.
Clic.
Fins que la va veure.
Unes files més enllà hi havia la Natalí. Els fluorescents del vagó jugaven amb els seus cabells foscos mentre dibuixava en una llibreta gran recolzada a les cames. El seu llapis es movia amb una precisió sorprenent, com un patinador sobre gel.
Sense pensar-ho gaire, l’Oriol va aixecar la càmera.
Clic.
El soroll va ressonar més fort del que esperava.
La Natalí va aixecar el cap.
—M’espies o em documentes? —va dir amb un somriure.
—Documentant —va respondre ell, mig avergonyit—. Estaves fascinantment concentrada.
—Doncs mira què estava dibuixant.
Va girar la llibreta.
L’Oriol es va quedar glaçat.
El dibuix era ell mateix, assegut al seient uns minuts abans, mirant per la finestra del metro amb aire pensatiu.
—Com ho has fet? Ni sabia que m’estaves mirant!
—Els artistes observem —va dir ella—. Tens una presència curiosa. Com si busquessis alguna cosa.
Aquella frase el va descol·locar.
Van començar a parlar. De fotografies. De dibuixos. D’instants que passen massa de pressa.
Entre parada i parada, la Natalí dibuixava passatgers i l’Oriol fotografiava escenes del vagó. Era com si els seus talents es donessin la mà.
El metro es va aturar.
—Diagonal.
Les portes es van obrir amb el seu sospir hidràulic.
Quan es van aixecar per baixar, una veu darrere seu els va interrompre.
—Perdoneu.
Una noia els va allargar una petita llibreta d’espiral.
—Això és per vosaltres.
La Natalí la va obrir.
A la primera pàgina hi havia un títol:
“Un clic, un traç i un relat, dins el metro de les casualitats”.
La primera frase deia:
“Les llàgrimes de la pluja lliscaven per la finestra del metro mentre la L3 avançava sota Barcelona.”
La resta del text descrivia exactament tot el que havia passat entre ells durant aquell viatge.
La noia va somriure.
—M’ha semblat una casualitat massa bonica com per deixar-la escapar.
I abans que poguessin dir res més, va desaparèixer entre la gent de l’andana.
L’Oriol i la Natalí es van mirar, encara amb la llibreta a les mans.
El metro va marxar darrere seu.
I ells dos van continuar caminant per l’andana de Diagonal, sense saber que acabaven d’entrar dins d’un relat que encara no s’havia acabat d’escriure.
Les llàgrimes de la pluja lliscaven per la finestra del metro mentre el comboi de la L3 avançava sota Barcelona. L’Oriol, un fotògraf de mirada inquieta, observava el reflex dels túnels al vidre. Portava la càmera penjant del coll com si fos un òrgan més del seu cos.
Un avís metàl·lic va sonar pels altaveus.
—Propera parada: Diagonal.
El vagó anava ple de petites històries silencioses: gent amb auriculars, estudiants amb motxilla, mirades cansades després d’un dia llarg.
L’Oriol es va aixecar i va començar a fer algunes fotos.
Clic.
Un home adormit.
Clic.
Una parella discutint en veu baixa.
Clic.
Fins que la va veure.
Unes files més enllà hi havia la Natalí. Els fluorescents del vagó jugaven amb els seus cabells foscos mentre dibuixava en una llibreta gran recolzada a les cames. El seu llapis es movia amb una precisió sorprenent, com un patinador sobre gel.
Sense pensar-ho gaire, l’Oriol va aixecar la càmera.
Clic.
El soroll va ressonar més fort del que esperava.
La Natalí va aixecar el cap.
—M’espies o em documentes? —va dir amb un somriure.
—Documentant —va respondre ell, mig avergonyit—. Estaves fascinantment concentrada.
—Doncs mira què estava dibuixant.
Va girar la llibreta.
L’Oriol es va quedar glaçat.
El dibuix era ell mateix, assegut al seient uns minuts abans, mirant per la finestra del metro amb aire pensatiu.
—Com ho has fet? Ni sabia que m’estaves mirant!
—Els artistes observem —va dir ella—. Tens una presència curiosa. Com si busquessis alguna cosa.
Aquella frase el va descol·locar.
Van començar a parlar. De fotografies. De dibuixos. D’instants que passen massa de pressa.
Entre parada i parada, la Natalí dibuixava passatgers i l’Oriol fotografiava escenes del vagó. Era com si els seus talents es donessin la mà.
El metro es va aturar.
—Diagonal.
Les portes es van obrir amb el seu sospir hidràulic.
Quan es van aixecar per baixar, una veu darrere seu els va interrompre.
—Perdoneu.
Una noia els va allargar una petita llibreta d’espiral.
—Això és per vosaltres.
La Natalí la va obrir.
A la primera pàgina hi havia un títol:
“Un clic, un traç i un relat, dins el metro de les casualitats”.
La primera frase deia:
“Les llàgrimes de la pluja lliscaven per la finestra del metro mentre la L3 avançava sota Barcelona.”
La resta del text descrivia exactament tot el que havia passat entre ells durant aquell viatge.
La noia va somriure.
—M’ha semblat una casualitat massa bonica com per deixar-la escapar.
I abans que poguessin dir res més, va desaparèixer entre la gent de l’andana.
L’Oriol i la Natalí es van mirar, encara amb la llibreta a les mans.
El metro va marxar darrere seu.
I ells dos van continuar caminant per l’andana de Diagonal, sense saber que acabaven d’entrar dins d’un relat que encara no s’havia acabat d’escriure.