Autor/a
Niké
Categoria
Relat lliure
Confessions de Maragda
Benvinguts i benvingudes, deixeu que em presenti: aquells que em coneixen diuen de mi que soc amable, empàtica, positiva (a vegades una mica massa), i sempre segueixo el mateix llarg recorregut: de Zona Universitària a Trinitat Nova.
El meu moment preferit és a primera hora del matí, quan el ritme és frenètic. Tot és ple de gent treballadora amb maletí i americana, uniformes impecables i bates o corbates estampades de colors; pares i mares que acompanyen els nens a l’escola i estudiants que es troben per casualitat després de massa temps sense veure’s.
Després, el migdia no es queda curt, i apareix aquella dona amb vestit vermell i or al coll, tocant l’elegant instrument que sona jugant amb el vent. Cabells llargs i negres, curts i vermells, arrissats i contents. Jaquetes de pell, dits amb anells i regals per tots ells. Barrets amb lluentons, pantalons brillants, mitjons artesans i secrets de germans.
Més tard, un noi plorant en un racó, escoltant amb cascos aquella cançó que sense raó aparent li fa volar el pensament. I aquells turistes francesos il·lusionats des de fa mesos, amb una nena en braços que encara no ha fet els primers passos, imatges d’aquell primer viatge observen el paisatge. Pàgines de llibres mítics, històries a mig començar i acabar, concerts improvisats sota el so d’uns auriculars. El jove amb el peu adolorit, que s’aixeca decidit per cedir el seient al més afligit.
Fora és fosc i pugen un grup d’amics, sorollosos, eufòrics per sortir de nit i oblidar-se que allò que tenen no és infinit.
I cada dia torno a començar, amb noves històries, noves cares i noves passes. Perquè aquest és un viatge per riure i per plorar, per créixer i imaginar, per arribar d’hora o arribar tard, per oblidar i per recordar.
Benvinguts i benvingudes, deixeu que em presenti: soc l’L3, i em diuen la verda.
El meu moment preferit és a primera hora del matí, quan el ritme és frenètic. Tot és ple de gent treballadora amb maletí i americana, uniformes impecables i bates o corbates estampades de colors; pares i mares que acompanyen els nens a l’escola i estudiants que es troben per casualitat després de massa temps sense veure’s.
Després, el migdia no es queda curt, i apareix aquella dona amb vestit vermell i or al coll, tocant l’elegant instrument que sona jugant amb el vent. Cabells llargs i negres, curts i vermells, arrissats i contents. Jaquetes de pell, dits amb anells i regals per tots ells. Barrets amb lluentons, pantalons brillants, mitjons artesans i secrets de germans.
Més tard, un noi plorant en un racó, escoltant amb cascos aquella cançó que sense raó aparent li fa volar el pensament. I aquells turistes francesos il·lusionats des de fa mesos, amb una nena en braços que encara no ha fet els primers passos, imatges d’aquell primer viatge observen el paisatge. Pàgines de llibres mítics, històries a mig començar i acabar, concerts improvisats sota el so d’uns auriculars. El jove amb el peu adolorit, que s’aixeca decidit per cedir el seient al més afligit.
Fora és fosc i pugen un grup d’amics, sorollosos, eufòrics per sortir de nit i oblidar-se que allò que tenen no és infinit.
I cada dia torno a començar, amb noves històries, noves cares i noves passes. Perquè aquest és un viatge per riure i per plorar, per créixer i imaginar, per arribar d’hora o arribar tard, per oblidar i per recordar.
Benvinguts i benvingudes, deixeu que em presenti: soc l’L3, i em diuen la verda.