Autor/a
MIRTA
Categoria
Relat lliure
Un periple inesperat
Eren les 9 h. i en mitja hora havia d’estar al Poble Espanyol perquè s’organitzava un d’aquests festivals on tothom fa cua per menjar quatre patates fregides.
No sabia si anar amb metro o amb autobús, però segur que l’aplicació del mòbil m’ho indicaria.
Havia quedat amb la Marta i la Núria a la Gran Via, a tocar de la plaça Espanya, i així pujaríem juntes cap amunt.
El 109 era l’adequat. La parada estava davant del mercat del Ninot, al costat de l’Hospital Clínic, on hi tenia principi i final.
El bus no va a trigar gaire en arribar.
El conductor em semblava d’aparença familiar i, com que va esperar-se una bona estona a la parada, vaig aprofitar per preguntar-li si havia conduït en una altra línia. Ell em va explicar que abans treballava al 43 i jo hi havia pujat moltes vegades, concretament a la parada de Mallorca amb Pau Claris.
Recordo que va ser el 2013 quan aquesta línia fou substituïda per l’H10.
El conductor va somriure afablement i em va indicar que em situés perquè ja arrencava.
Darrere meu hi pujà una dona gran amb un bastó. Portava un barret malgirbat de llana i una bossa mig oberta de la qual hi penjava un mocador de coll. El rostre el tenia excessivament empolsinat i els llavis carmesins. Només hi érem ella i jo, però després va omplir-se de gent.
Tot estirant el coll per observar la pantalla lluminosa, vaig comprovar que em tocava baixar a la parada de Gran Via-Moianès i aviat ja hi seria.
El conductor, però, va avisar que calia sortir del trajecte habitual donat que hi havia una cursa que obstaculitzava el pas. Per tant, es va desviar per un altre carrer.
Tot d’una, la dona gran del bastó va cridar esverada en veure que no es feia el camí de sempre.
Vam intentar que es calmés, però ella xisclava i gesticulava cada vegada més fort.
De sobte, del seu bastó hi va sortir una punxa en forma de barrina i va començar a fer un forat al terra de l’autobús.
Vaig agafar-me a ella per tal d'aturar-la i juntes ens en vam anar cap avall fins arribar al fons del paviment del carrer. Allò anava perforant sense parar.
De cop, em vaig trobar en un forat. Era tot obscur, però en avançar, aviat vaig percebre un túnel que portava a una estació de metro. Vaig alçar el cap. Em trobava a l’andana de la línia verda. Aquella perforació m'havia teletransportat cap als suburbis de la ciutat de manera increïble.
Tot estava ple de gom a gom i, com que la gent m'empenyia, vaig acabar entrant en un dels vagons aturats que després arrencà direcció Zona Universitària.
Tenia clar que jo baixava a la propera estació. No estava disposada a fer el “Grand Tour” subterrani per Barcelona.
Vaig intentar baixar a la parada de Tarragona amb prou feines i, sortint, em vaig topar amb una estació de bicing. Feia un any que tenia l’abonament i era la solució perfecta per arribar al meu destí.
Passaven uns quants minuts de l’hora acordada amb les meves amigues i vaig aparèixer amb el front suat i la cara ben vermella. La Marta i la Núria encara m’esperaven i em miraren amb cara de sorpresa. El que m’havia passat era tan surrealista que no els ho podia explicar encara.
Resignades, m'indicaren que el Poble espanyol estava tancat per obres i que no hi podíem entrar.
Per tant, vam fer un canvi de plans, i ja que estàvem a prop, passaríem la resta del matí al telefèric de Montjuïc.
No sabia si anar amb metro o amb autobús, però segur que l’aplicació del mòbil m’ho indicaria.
Havia quedat amb la Marta i la Núria a la Gran Via, a tocar de la plaça Espanya, i així pujaríem juntes cap amunt.
El 109 era l’adequat. La parada estava davant del mercat del Ninot, al costat de l’Hospital Clínic, on hi tenia principi i final.
El bus no va a trigar gaire en arribar.
El conductor em semblava d’aparença familiar i, com que va esperar-se una bona estona a la parada, vaig aprofitar per preguntar-li si havia conduït en una altra línia. Ell em va explicar que abans treballava al 43 i jo hi havia pujat moltes vegades, concretament a la parada de Mallorca amb Pau Claris.
Recordo que va ser el 2013 quan aquesta línia fou substituïda per l’H10.
El conductor va somriure afablement i em va indicar que em situés perquè ja arrencava.
Darrere meu hi pujà una dona gran amb un bastó. Portava un barret malgirbat de llana i una bossa mig oberta de la qual hi penjava un mocador de coll. El rostre el tenia excessivament empolsinat i els llavis carmesins. Només hi érem ella i jo, però després va omplir-se de gent.
Tot estirant el coll per observar la pantalla lluminosa, vaig comprovar que em tocava baixar a la parada de Gran Via-Moianès i aviat ja hi seria.
El conductor, però, va avisar que calia sortir del trajecte habitual donat que hi havia una cursa que obstaculitzava el pas. Per tant, es va desviar per un altre carrer.
Tot d’una, la dona gran del bastó va cridar esverada en veure que no es feia el camí de sempre.
Vam intentar que es calmés, però ella xisclava i gesticulava cada vegada més fort.
De sobte, del seu bastó hi va sortir una punxa en forma de barrina i va començar a fer un forat al terra de l’autobús.
Vaig agafar-me a ella per tal d'aturar-la i juntes ens en vam anar cap avall fins arribar al fons del paviment del carrer. Allò anava perforant sense parar.
De cop, em vaig trobar en un forat. Era tot obscur, però en avançar, aviat vaig percebre un túnel que portava a una estació de metro. Vaig alçar el cap. Em trobava a l’andana de la línia verda. Aquella perforació m'havia teletransportat cap als suburbis de la ciutat de manera increïble.
Tot estava ple de gom a gom i, com que la gent m'empenyia, vaig acabar entrant en un dels vagons aturats que després arrencà direcció Zona Universitària.
Tenia clar que jo baixava a la propera estació. No estava disposada a fer el “Grand Tour” subterrani per Barcelona.
Vaig intentar baixar a la parada de Tarragona amb prou feines i, sortint, em vaig topar amb una estació de bicing. Feia un any que tenia l’abonament i era la solució perfecta per arribar al meu destí.
Passaven uns quants minuts de l’hora acordada amb les meves amigues i vaig aparèixer amb el front suat i la cara ben vermella. La Marta i la Núria encara m’esperaven i em miraren amb cara de sorpresa. El que m’havia passat era tan surrealista que no els ho podia explicar encara.
Resignades, m'indicaren que el Poble espanyol estava tancat per obres i que no hi podíem entrar.
Per tant, vam fer un canvi de plans, i ja que estàvem a prop, passaríem la resta del matí al telefèric de Montjuïc.