Autor/a
Lolapop
Categoria
Relat lliure
Thiago
El balanceig suau del metro marcava el ritme del meu llapis. Anava assegut en un lateral del vagó de la L2 de la línia lila que uneix Pompeu Fabra amb Sagrada Família com si cosís barris amb un fil subterrani.
Davant meu, un nadó jugava amb un peluix d’ulls enormes, gairebé tan grans com els seus. Cada vegada que el tren es balancejava, el ninot semblava moure el cap, com si també participés en el joc.
Vaig treure la meva petita llibreta. No tenia previst dibuixar res en particular, però aquell nen —amb el seu somriure espontani i la seva concentració absoluta en el peluix— va capturar la meva atenció. Vaig començar pels ulls. Sempre començo pels ulls. Dos cercles curiosos que miraven el món amb sorpresa.
A poc a poc el dibuix va anar prenent vida. Li vaig dibuixar galtes rodones, una boca entreoberta en ple descobriment i una expressió tan viva que gairebé semblava que respirés.
Al cap d’un moment vaig sentir una presència darrere la meva espatlla.
—M’encanta —va dir una noia jove que mirava el quadern amb curiositat.
Vaig somriure i li vaig ensenyar el dibuix. La mare del petit, que fins aleshores vigilava que el peluix no caigués a terra, també es va acostar.
Els seus ulls van anar del paper al nen real, i del nen real al nen dibuixat.
—Puc fer-li una foto? —va preguntar.
Vaig assentir. El clic del mòbil va sonar breu, però va tenir alguna cosa d’especial. La mare va mirar la imatge i després em va dir:
—Aquest nen tan bonic es diu Thiago.
Thiago. El nom va quedar flotant al meu cap com si fos una nova estació del mapa.
Les portes del metro es van obrir i una onada d’aire i de gent va travessar el vagó. La mare va agafar el nen en braços i el peluix va quedar penjant com un petit satèl·lit.
Abans de baixar, em va dedicar un últim somriure.
El tren va reprendre la marxa. Vaig tancar la llibreta amb cura, com qui guarda un petit tresor. Al marge de la pàgina vaig escriure: “Thiago, línia Pompeu Fabra – Sagrada Família”.
De vegades pensem que viatgem simplement d’una estació a una altra. Però hi ha trajectes invisibles: del paper a la memòria, d’un desconegut a un nom.
Sota la ciutat, mentre els túnels devoren la llum, també neixen petites històries.
Bon vent, Thiago.
Davant meu, un nadó jugava amb un peluix d’ulls enormes, gairebé tan grans com els seus. Cada vegada que el tren es balancejava, el ninot semblava moure el cap, com si també participés en el joc.
Vaig treure la meva petita llibreta. No tenia previst dibuixar res en particular, però aquell nen —amb el seu somriure espontani i la seva concentració absoluta en el peluix— va capturar la meva atenció. Vaig començar pels ulls. Sempre començo pels ulls. Dos cercles curiosos que miraven el món amb sorpresa.
A poc a poc el dibuix va anar prenent vida. Li vaig dibuixar galtes rodones, una boca entreoberta en ple descobriment i una expressió tan viva que gairebé semblava que respirés.
Al cap d’un moment vaig sentir una presència darrere la meva espatlla.
—M’encanta —va dir una noia jove que mirava el quadern amb curiositat.
Vaig somriure i li vaig ensenyar el dibuix. La mare del petit, que fins aleshores vigilava que el peluix no caigués a terra, també es va acostar.
Els seus ulls van anar del paper al nen real, i del nen real al nen dibuixat.
—Puc fer-li una foto? —va preguntar.
Vaig assentir. El clic del mòbil va sonar breu, però va tenir alguna cosa d’especial. La mare va mirar la imatge i després em va dir:
—Aquest nen tan bonic es diu Thiago.
Thiago. El nom va quedar flotant al meu cap com si fos una nova estació del mapa.
Les portes del metro es van obrir i una onada d’aire i de gent va travessar el vagó. La mare va agafar el nen en braços i el peluix va quedar penjant com un petit satèl·lit.
Abans de baixar, em va dedicar un últim somriure.
El tren va reprendre la marxa. Vaig tancar la llibreta amb cura, com qui guarda un petit tresor. Al marge de la pàgina vaig escriure: “Thiago, línia Pompeu Fabra – Sagrada Família”.
De vegades pensem que viatgem simplement d’una estació a una altra. Però hi ha trajectes invisibles: del paper a la memòria, d’un desconegut a un nom.
Sota la ciutat, mentre els túnels devoren la llum, també neixen petites històries.
Bon vent, Thiago.