Autor/a
tereskova
Categoria
Relat lliure
El darrer metro
Quan en Marc va baixar a l’andana de Metro de Barcelona a la parada de Estació de Catalunya, eren gairebé les dotze de la nit. L’andana estava gairebé buida i només se sentia el vent calent que venia del túnel.
Aquell dia havia estat llarg. Massa llarg. En Marc treballava en una llibreria i havia tancat tard perquè s’acostava Sant Jordi. Portava la motxilla plena de llibres i el cap ple de pensaments.
Un anunci metàl·lic va ressonar pels altaveus:
—Propera arribada del tren…
Les llums del túnel es van encendre com ulls que s’apropaven. El tren va entrar lentament a l’estació amb el soroll metàl·lic de sempre. Les portes es van obrir amb un psssht suau.
En Marc va entrar al vagó. Hi havia poca gent: una dona gran amb un carret de la compra, dos estudiants parlant en veu baixa i un home que mirava fixament el seu telèfon.
El metro va arrencar i el túnel va engolir la finestra amb foscor. Estació rere estació, la gent anava baixant. A Estació d'Universitat els estudiants van marxar. A Estació d'Urquinaona va baixar la dona gran.
Al cap d’una estona només quedaven en Marc i l’home del telèfon.
O això creia.
Quan el tren es va aturar a Estació de Marina, les portes es van obrir… però ningú va pujar. L’home del telèfon tampoc es va moure. Només mirava la pantalla, immòbil.
El metro va tornar a arrencar. En Marc va mirar el mapa del vagó. La següent parada hauria de ser Glòries. Però el tren no s’aturava.
Van passar dos minuts. Tres. Cinc.
—Perdona… —va dir en Marc finalment—. Aquest tren no hauria d’haver parat ja?
L’home va aixecar el cap lentament. Tenia uns ulls cansats, gairebé buits.
—Aquest no és un tren normal —va dir amb veu baixa.
En Marc va riure nerviós.
—Com que no?
L’home va guardar el telèfon a la butxaca.
—És el tren dels que encara no saben on baixar.
En aquell moment, el tren va reduir la velocitat. Les llums del túnel van aparèixer de nou. Una estació desconeguda es va obrir davant seu: andana buida, llums blanquinoses i cap nom als rètols.
Les portes es van obrir.
—Aquesta és la meva —va dir l’home.
Va sortir sense mirar enrere. Les portes es van tancar i el tren va continuar.
En Marc es va quedar sol al vagó, mirant la finestra negra del túnel, preguntant-se quant trigaria a arribar la seva parada… i si encara existia.
Aquell dia havia estat llarg. Massa llarg. En Marc treballava en una llibreria i havia tancat tard perquè s’acostava Sant Jordi. Portava la motxilla plena de llibres i el cap ple de pensaments.
Un anunci metàl·lic va ressonar pels altaveus:
—Propera arribada del tren…
Les llums del túnel es van encendre com ulls que s’apropaven. El tren va entrar lentament a l’estació amb el soroll metàl·lic de sempre. Les portes es van obrir amb un psssht suau.
En Marc va entrar al vagó. Hi havia poca gent: una dona gran amb un carret de la compra, dos estudiants parlant en veu baixa i un home que mirava fixament el seu telèfon.
El metro va arrencar i el túnel va engolir la finestra amb foscor. Estació rere estació, la gent anava baixant. A Estació d'Universitat els estudiants van marxar. A Estació d'Urquinaona va baixar la dona gran.
Al cap d’una estona només quedaven en Marc i l’home del telèfon.
O això creia.
Quan el tren es va aturar a Estació de Marina, les portes es van obrir… però ningú va pujar. L’home del telèfon tampoc es va moure. Només mirava la pantalla, immòbil.
El metro va tornar a arrencar. En Marc va mirar el mapa del vagó. La següent parada hauria de ser Glòries. Però el tren no s’aturava.
Van passar dos minuts. Tres. Cinc.
—Perdona… —va dir en Marc finalment—. Aquest tren no hauria d’haver parat ja?
L’home va aixecar el cap lentament. Tenia uns ulls cansats, gairebé buits.
—Aquest no és un tren normal —va dir amb veu baixa.
En Marc va riure nerviós.
—Com que no?
L’home va guardar el telèfon a la butxaca.
—És el tren dels que encara no saben on baixar.
En aquell moment, el tren va reduir la velocitat. Les llums del túnel van aparèixer de nou. Una estació desconeguda es va obrir davant seu: andana buida, llums blanquinoses i cap nom als rètols.
Les portes es van obrir.
—Aquesta és la meva —va dir l’home.
Va sortir sense mirar enrere. Les portes es van tancar i el tren va continuar.
En Marc es va quedar sol al vagó, mirant la finestra negra del túnel, preguntant-se quant trigaria a arribar la seva parada… i si encara existia.