Autor/a
Judit Amorós
Categoria
Relat lliure
Retard a la línia L3
Es para. Merda. Arribo tard. Em fixo amb els passatgers del meu voltant: alguns porten auriculars, d’altres miren el mòbil absorts de la realitat. No semblen inquiets. Jo, en canvi, estic a punt d’aixecar-me i posar-me a cridar maleint el punyeter transport de metro.
Miro les pantalles per descobrir la parada, però com sempre no funcionen. L’entrevista de treball haurà d’esperar. Els megàfons tampoc gosen informar-nos. El més segur és que estiguem aturats a l’espera d’un semàfor en verd, o potser han aturat el metro a causa d’un suïcidi a les vies, espero que sigui la primera opció .
Miro el rellotge: portem 15 minuts de tortura. La senyora del davant parla per telèfon explicant la tràgica, però no inusual, situació en què ens trobem. Torno a revisar el mòbil: ja portem trenta minuts.
Decebuda envio un missatge a l’empresa informant que no arribaré a temps per l’entrevista a causa d’una averia a TMB. Ho rellegeixo dues vegades. És una excusa fluixa, però és la meva realitat. Com pot ser que el transport públic no funcioni ni un dia bé en aquest país?
Em fixo en la parella del costat: segueixen menjat-se la boca. No s’han immutat quan el metro s’ha aturat enmig del no-res. Com són capaços de viure tan feliços davant la injustícia que estem patint?
Cada cop el meu cervell s’ofusca més. Impacient m’aixeco, passejo, miro per la finestra, parlo amb un desconegut, menjo una poma i escric a la família. Portem una hora i encara ningú s’ha atrevit a informar-nos.
La noia estrangera vestida amb gorra i faldilla mira per la porta amb ulls desconcertats. No entén què passa. Potser li hauria d’explicar i, de pas, posar a parir aquest país que no pot ni fer circular un metro pels carrils subterranis de Barcelona.
M’hi apropo.
—Hola.
Es gira i em mira fixament.
—Hola—em respon somrient.
Em pregunta què passa amb el metro. Li explico amb una calma que no encaixa gaire amb la meva personalitat. Em dona les gràcies en català amb un accent anglès que no pot ocultar. Té el nas ple de pigues i les galtes vermelles, cremades, segurament, pel sol de finals d’estiu de Barcelona.
—D’on ets? —li pregunto.
—De Suècia.
Somriu. Crec que m’he enamorat.
Seguim parlant de temes arbitraris mentre observem el nostre reflex a través de la finestra. Finalment el metro reprèn la marxa.
Merda.
Sense temps a perdre li pregunto el seu nom.
—Emma.
Amb moviments inexperts, els seus llavis s’apropen a les meves galtes. El meu cor es para, de sobte no sé que dir. El tacte dels seus llavis és càlid i fan olor de maduixa i cirera.
—I el teu? —em pregunta.
Torno a la realitat, al vagó de metro, on els sorolls han reprès el seu compàs. Me’n recordo que tinc una entrevista a les dotze..., però ja no són les dotze.
Per fi em surten les paraules:
—Maria.
Somriu. Li somric.
El metro anuncia la següent parada: Plaça Catalunya. L’Emma es gira cap a mi i m’informa que baixa aquí. Abans de perdre-la de vista, potser per sempre, em pregunta:
—Vols venir amb mi i de pas m’ensenyes els encants de la ciutat?
No dubto ni dos segons. Agafo la bossa i amb un somriure, amb dents incloses, baixo del metro.
Merda.
Crec que m’he enamorat. I aquest cop no en un restaurant japonès, sinó en un vagó de metro de la punyetera L3.
Miro les pantalles per descobrir la parada, però com sempre no funcionen. L’entrevista de treball haurà d’esperar. Els megàfons tampoc gosen informar-nos. El més segur és que estiguem aturats a l’espera d’un semàfor en verd, o potser han aturat el metro a causa d’un suïcidi a les vies, espero que sigui la primera opció .
Miro el rellotge: portem 15 minuts de tortura. La senyora del davant parla per telèfon explicant la tràgica, però no inusual, situació en què ens trobem. Torno a revisar el mòbil: ja portem trenta minuts.
Decebuda envio un missatge a l’empresa informant que no arribaré a temps per l’entrevista a causa d’una averia a TMB. Ho rellegeixo dues vegades. És una excusa fluixa, però és la meva realitat. Com pot ser que el transport públic no funcioni ni un dia bé en aquest país?
Em fixo en la parella del costat: segueixen menjat-se la boca. No s’han immutat quan el metro s’ha aturat enmig del no-res. Com són capaços de viure tan feliços davant la injustícia que estem patint?
Cada cop el meu cervell s’ofusca més. Impacient m’aixeco, passejo, miro per la finestra, parlo amb un desconegut, menjo una poma i escric a la família. Portem una hora i encara ningú s’ha atrevit a informar-nos.
La noia estrangera vestida amb gorra i faldilla mira per la porta amb ulls desconcertats. No entén què passa. Potser li hauria d’explicar i, de pas, posar a parir aquest país que no pot ni fer circular un metro pels carrils subterranis de Barcelona.
M’hi apropo.
—Hola.
Es gira i em mira fixament.
—Hola—em respon somrient.
Em pregunta què passa amb el metro. Li explico amb una calma que no encaixa gaire amb la meva personalitat. Em dona les gràcies en català amb un accent anglès que no pot ocultar. Té el nas ple de pigues i les galtes vermelles, cremades, segurament, pel sol de finals d’estiu de Barcelona.
—D’on ets? —li pregunto.
—De Suècia.
Somriu. Crec que m’he enamorat.
Seguim parlant de temes arbitraris mentre observem el nostre reflex a través de la finestra. Finalment el metro reprèn la marxa.
Merda.
Sense temps a perdre li pregunto el seu nom.
—Emma.
Amb moviments inexperts, els seus llavis s’apropen a les meves galtes. El meu cor es para, de sobte no sé que dir. El tacte dels seus llavis és càlid i fan olor de maduixa i cirera.
—I el teu? —em pregunta.
Torno a la realitat, al vagó de metro, on els sorolls han reprès el seu compàs. Me’n recordo que tinc una entrevista a les dotze..., però ja no són les dotze.
Per fi em surten les paraules:
—Maria.
Somriu. Li somric.
El metro anuncia la següent parada: Plaça Catalunya. L’Emma es gira cap a mi i m’informa que baixa aquí. Abans de perdre-la de vista, potser per sempre, em pregunta:
—Vols venir amb mi i de pas m’ensenyes els encants de la ciutat?
No dubto ni dos segons. Agafo la bossa i amb un somriure, amb dents incloses, baixo del metro.
Merda.
Crec que m’he enamorat. I aquest cop no en un restaurant japonès, sinó en un vagó de metro de la punyetera L3.