L’espectadora

Des de les escales mecàniques escolto l’insistent soroll agut que anuncia que les portes estan a punt de tancar-se. L’Alícia m’agafa la mà i comença a córrer l’últim tram a tota pastilla. Entrem just quan les portes es tanquen.

Dins meu celebro aquest petita victòria, però també penso què hauria passat si les portes s’haguessin tancat amb el meu cap dins del vagó i el cos a fora. Només d’imaginar-ho em recorre un calfred per tota la columna vertebral.

Estic acostumada a moure’m amb metro. Quan fem excursions per Barcelona amb l’escola, les mestres sempre ens hi porten. Diuen que és el transport més ràpid i eficient de la ciutat. Jo, que només soc una nena, me les crec.

L’Alícia m’assenyala un seient buit i m’hi assec ràpidament. De la motxilla rosa de fada en trec un conte d’animals en llibertat. M’encanten els lleons i les zebres. Em queda poc per acabar-lo. Estic trista però feliç: és un llibre llarg i només he trigat tres dies a llegir-lo, però, m’estava agradant moltíssim.

Em trobo absorta en la lectura mentre la gent del meu voltant no para de moure’s: uns surten del vagó, d’altres entren. Alguns troben lloc, però la majoria s’ha de quedar dreta.

A vegades m’imagino que estem dins d’un submarí. Per la finestra observo tot tipus d’animals marins: un dofí, una tortuga. Els passatgers es converteixen en científics del mar i jo soc la seva superior. Els dic que si troben un tauró blanc podran formar part del meu projecte secret.

Segueixo llegint quan l’Alícia s’acosta per dir-me que la següent parada és la nostra.

Començo a guardar les coses de la motxilla. M’agrada marcar amb boli groc els animals que trobo fascinants.

Les porten s’obren de sobte i l’Alícia baixa del vagó. Però jo segueixo asseguda al seient de color blau.

—Espera! —crido angoixada.

Però no em sent, i de cop les portes es tanquen.

Durant uns segons no entenc què ha passat. L’Alícia és a l’altra banda del vindre. La veig girar-se de sobte, amb els ulls molt oberts, buscant-me dins del vagó.

Jo m’aixeco del seient blau tan ràpid que gairebé em cau el llibre.

—Alícia!—crido, encara que sé que no em pot sentir.

El tren reprèn la marxa lentament. Cada vegada va més ràpid, fins que l'Alícia desapareix de la meva vitsa.

Torno al seient amb el cor bategant-me més fort.

Penso en les mestres, elles sempre diuen que si ens perdem ens hem de quedar quiets i esperar ajuda. Així que decideixo fer exactament això. Abraço la motxilla rosa contra el pit i miro al meu voltant. Ara ja no m’imagino que estic dins d’un submarí. El vagó és només un vagó ple de gent que no conec.

Em concentro i intento mantenir-me positiva, el més probable és que l’Alícia m’estigui esperant a la següent parada.

És llavors quan me n’adono. Davant meu hi ha una noia i un noi asseguts un al costat de l’altre. No parlen gaire, però de tant en tant es miren com si s’estiguessin explicant un secret.

El noi no para de moure les mans, com si no sabés on posar-les. La noia mira per la finestra, però de tant en tant l’enxampo somrient sola.

Crec que s’estan enamorant.

Faig veure que no he vist res mentre torno a concentrar-me en el llibre, però en realitat els segueixo observant per sobre de les pàgines.

És clar. Són científics del mar. I s’han enamorat justament dins el meu submarí. Miro al voltant: els passatgers tornen a vestir de bata blanca i les finestres són plenes de fauna marina. De cop veig el tauró blanc. Està somrient mentre juga amb l'Alícia.