Autor/a
Paracelso 60
Categoria
Relat lliure
Records de l'any 2025
Recordo que a finals de l’any 2025, l’avia Maria em va portar a veure uns vagons antics de metro exposats a una carpa a la plaça de les Glòries. Eren models que havien circulat pel subsol de Barcelona al segle XX. Allà vaig saber que el besavi Manel havia treballat de conductor a la Companyia de Tramvies, o sigui que va ser tramviaire, que vestia uns pantalons marrons de pana gruixuda, que els motors eren elèctrics i la velocitat es regulava amb una palanca de control . Allà va començar la meva afició pels sistemes de transport urbà, la seva mecànica, la seva història i l’evolució des de començaments del segle XX fins ara, a finals del segle XXI.
L’any 2025 encara depeníem dels combustibles fòssils i pocs automòbils anaven amb electricitat. Aquell any hi va haver una gran apagada del subministrament elèctric a tot el país, no es van conèixer mai les causes però es va culpar a les granges solars, a les energies anomenades alternatives, un sistema que va entrar en crisi per garantir la seguretat i estabilitat. Tot plegat va ser molt estrany. Encara se’n parla, i es motiu de debats que deriven cap al model energètic que necessitem. Cada país en té un que és molt diferent del veí. El món esta patint encara guerres pel control dels jaciments de gas, de les mines de liti, i també de urani. Encara hi ha centrals nuclears que tenen reactors de fissió, amb el riscos que suposa el procés i el tractament dels residus, que ara es fa a l’Africa.
L’any 2025 ja anàvem poc als cinemes públics, un espectacle que era per a nostàlgics que es desplaçaven i agrupaven per a veure un film ja disponible a qualsevol hora i a qualsevol de les nostres pantalles personals. Per això recordo la festa de la projecció al Centre Cívic del barri de la pel·lícula El 47, que recreava la història real de un conductor, el Manolo Vital, que va segrestar el seu autobús per a portar-lo al seu barri de Torre Baró, llavors sense transport públic. L’avi deia que havia conegut al Manolo cap a l’any 1975, i que havia estat company seu al sindicat, una organització de treballadors que lluitaven per millorar les seves condicions laborals. Ara els sindicats són una altra cosa.
I parlant d’història, l’any 1957 a Barcelona hi va haver una vaga de tramvies. Bé, en realitat no van fer vaga els tramviaires sinó els usuaris, tips de la pujada de preus i de la dictadura que prohibia el català, llengua que ara no està prohibida però que gairebé no es parla a la ciutat.
L’any 2025 hi havia uns pocs autobusos, experimentals, amb motors d’hidrogen, tecnologia ara majoritària. Gairebé no es parlava de la fusió nuclear, aviat tindrem la primera central, la seva construcció ha estat motiu de grans discussions i manifestacions. Els opositors diuen que es una mostra de l’arrogància de la tecnologia i que es repeteix el mite grec de Prometeu, el tità que va robar el foc sagrat de l’Olimp que va permetre el desenvolupament de la civilització però que va ser castigat pel déu Zeus.
Ja sabeu que els autobusos i automòbils han canviat a l’hidrogen, gas procedent de la electròlisi de l’aigua. Els trens segueixen amb motors elèctrics, i recentment s’ha estrenat una línia que funciona amb trens monorails de levitació magnètica, amb camps magnètics creats per uns grans imants superconductors. El mes vinent aniré amb el meu net a fer un trajecte i em posaré uns pantalons de pana i una gorra en record del meu besavi i d’aquells tramviaires, pioners dels transports metropolitans.
L’any 2025 encara depeníem dels combustibles fòssils i pocs automòbils anaven amb electricitat. Aquell any hi va haver una gran apagada del subministrament elèctric a tot el país, no es van conèixer mai les causes però es va culpar a les granges solars, a les energies anomenades alternatives, un sistema que va entrar en crisi per garantir la seguretat i estabilitat. Tot plegat va ser molt estrany. Encara se’n parla, i es motiu de debats que deriven cap al model energètic que necessitem. Cada país en té un que és molt diferent del veí. El món esta patint encara guerres pel control dels jaciments de gas, de les mines de liti, i també de urani. Encara hi ha centrals nuclears que tenen reactors de fissió, amb el riscos que suposa el procés i el tractament dels residus, que ara es fa a l’Africa.
L’any 2025 ja anàvem poc als cinemes públics, un espectacle que era per a nostàlgics que es desplaçaven i agrupaven per a veure un film ja disponible a qualsevol hora i a qualsevol de les nostres pantalles personals. Per això recordo la festa de la projecció al Centre Cívic del barri de la pel·lícula El 47, que recreava la història real de un conductor, el Manolo Vital, que va segrestar el seu autobús per a portar-lo al seu barri de Torre Baró, llavors sense transport públic. L’avi deia que havia conegut al Manolo cap a l’any 1975, i que havia estat company seu al sindicat, una organització de treballadors que lluitaven per millorar les seves condicions laborals. Ara els sindicats són una altra cosa.
I parlant d’història, l’any 1957 a Barcelona hi va haver una vaga de tramvies. Bé, en realitat no van fer vaga els tramviaires sinó els usuaris, tips de la pujada de preus i de la dictadura que prohibia el català, llengua que ara no està prohibida però que gairebé no es parla a la ciutat.
L’any 2025 hi havia uns pocs autobusos, experimentals, amb motors d’hidrogen, tecnologia ara majoritària. Gairebé no es parlava de la fusió nuclear, aviat tindrem la primera central, la seva construcció ha estat motiu de grans discussions i manifestacions. Els opositors diuen que es una mostra de l’arrogància de la tecnologia i que es repeteix el mite grec de Prometeu, el tità que va robar el foc sagrat de l’Olimp que va permetre el desenvolupament de la civilització però que va ser castigat pel déu Zeus.
Ja sabeu que els autobusos i automòbils han canviat a l’hidrogen, gas procedent de la electròlisi de l’aigua. Els trens segueixen amb motors elèctrics, i recentment s’ha estrenat una línia que funciona amb trens monorails de levitació magnètica, amb camps magnètics creats per uns grans imants superconductors. El mes vinent aniré amb el meu net a fer un trajecte i em posaré uns pantalons de pana i una gorra en record del meu besavi i d’aquells tramviaires, pioners dels transports metropolitans.