AMOR EN TINTA NEGRA

Contes, mites, llegendes, explicades sempre com una cosa fantàstica, esbojarrada. No puc estar més en desacord. Per què, què són les històries sinó odes a la vida? A allò que ens fa ser humans. A l’amor pur i brillant que contrasta amb un blanc punxant. Traçant línies rectes i corbes en un paper buit. Formant síl·labes, paraules, frases, per somiar i fer somiar. Amor en tinta negra

Ella escrivia sempre. S’havia passat la vida estimant a través del paper. I no creieu que es limitava a escriure qualsevol cosa. Res d’això. Ella havia escrit tot el que es podia escriure. Fins i tot va crear el seu propi folklore català, els seus propis mites que desitjava que, algun dia, fossin explicats als més petits per raonar la posada del Sol o l’arribada de la Lluna.

I allà estava, als vuitanta anys, asseguda al metro i, naturalment, escrivint, en aquest cas, un conte infantil. Ella cada dia inventava un personatge nou: un pingüí, un nen molt gran, un drac menut, una flor poruga o una ona solitària. Ara explicava, entre un boli gairebé gastat i una simple llibreta, la història d’una nena petita anomenada Glòria.
La Glòria viatjava a través dels núvols, jugant a fer formes esbojarrades amb cada corba. Saltava de núvol en núvol sense témer la caiguda. Ni tan sols mirava l’alçada a la qual estava, ella es limitava a saltar abraçada per la llum d’un Sol que tantes vegades l’havia acompanyat.

La nostra autora para d’escriure un moment. Observa de dreta a esquerra el vagó i agafa aire per tornar a escriure. Continua explicant com la nena juga i salta acompanyada de la llum del Sol. A la nit, la Glòria torna al primer núvol en el qual ha saltat i jeu a observar les estrelles, amb les que xerra i xerra sense parar. De tant xerrar la Glòria queda adormida entre estels i blanques llunes, abrigallada per la mare que un dia la va nodrir.

Un somriure es veu incapaç d’escapar del seu rostre i ella torna a aixecar el cap per observar el vagó. La nostra autora gira cap a l’esquerra. Es queda tota sobtada. Una nena agafada a la barana la mira fixament. Ella també somriu, sembla sentir la història de la Glòria. L’autora es fixa una mica més i guaita un globus, un globus ben peculiar. Té forma d’estrella. Que curiós, la nostra amiga arriba a pensar que la casualitat li ha portat la viva imatge de la Glòria. Justament al seu vagó. Riu cap endins i torna a escriure. De sobte nota una presència, és la mateixa nena. Li està oferint la mà. Sembla que vol ensenyar-li alguna cosa.

La nostra autora l’accepta, somrient com sempre. El metro para de cop en una estació sense nom. Surten juntes, agafades de la mà, i es dirigeixen al passadís. Cap de les dues gosa formular un sol fonema. A la llunyania, malgrat la seva mala vista, s’observen figures que costen d’assimilar. De cop i volta ella sent una gran cremor… era l’amor que tants cops havia collit als seus contes. Estaven tots drets, observant-la, esperant-la, enamorant-la. El pingüí, el nen molt gran, el drac menut, la flor poruga i l’ona solitària. L’amor que l’estava mantenint dempeus és el mateix que ara no li cabia al cor. Un cor que, de tant somiar despert, es va apagar molt a poc a poc.

I així és com la nostra autora va saltar, ballar i jugar entre els núvols per sempre i, de nit, xerrar fins dormir amb aquells estels que tantes vegades havia vist brillar en tinta negra. I acompanyada de tots els seus fills, de tots els seus personatges, la nostra amiga va poder somriure fins l’eternitat. Escrivint. Estimant.