Autor/a
Dalia
Categoria
Relat lliure
Temps suspés a la línea 3
La ciutat encara no havia acabat de despertar quan vaig baixar les escales de l’estació de Fontana. Encara duia als dits la sensació aspra d’un correu que no hauria d’haver llegit a primera hora del matí. Una frase curta i freda, d’aquelles que no són tràgiques però que et desplacen, un mil·límetre, cap a un lloc on no vols tornar: l’ incomoditat i la decepció.
En aquell túnel hi flotaven les partícules de l’olor metàl·lica característica del metro, barrejada amb l’aroma del primer cafè del dia. Em vaig apropar a l’andana evitant perdre l’equilibri i vaig ficar el nas per xafardejar la pantalla: tres minuts. Un temps prou breu per no perdre la paciència, però prou llarg per pensar massa.
Vaig començar a observar el meu entorn, i la gent que l’ envoltava. Asseguda trobàvem una dona que revisava informes amb una intensitat que hauria intimidat a qualsevol directiu, un home cap a els seus seixanta, sostenint un ram de flors que no semblaven de celebració, mes bé de reconciliació. I dues noies que revisaven els apunts, com si la nit les hagués deixat en blanc.
El metro va arribar amb un brunzit que trencava l’ aire humit del propi del matí. Hi vaig pujar gairebé sense adonar-me’n i em vaig agafar a la mena illeta central que et trobes quan entres, deixant que el moviment del tren posés ordre al meu propi equilibri.
A cada parada desfilaven petites escenes que, si t’hi fixaves, explicaven més del que mostraven: una mare ajustant la motxilla del seu fill amb aquella barreja de cura i pressa; un turista perplex davant del plànol, com si entengués que descobrir una ciutat també vol dir descobrir-se una mica; un músic afinant una vella guitarra, o un home que li pesava el son de tota la nit, mentre mirava entretingut a una dona gran, qui estava centrada en llegir el periòdic que segurament havia acabat de comprar en els famosos quioscs de Barcelona.
A Passeig de Gràcia va pujar un home amb un llibre a la mà. Tenia el rostre tranquil de qui ha après a conviure amb les crisis.
Sense voler, la meva vista es va desviar a les lletres que formaven el títol: un assaig sobre el temps.
Ell va aixecar la mirada, com si hagués notat la meva curiositat.
—És interessant —va dir en veu baixa.
Vaig assenyalar el títol amb un gest.
—Parla del temps que es perd o del que es troba?
—De tots dos —va respondre—. Ens pensem que la vida queda entre esdeveniments, però en realitat és aquí. Entre una parada i l’altra.
El metro es va endinsar en un túnel on la foscor amenaçava , i on durant uns segons les cares quedaven reflectides als vidres, revelant les seves dobles vides: la que havia tingut i la que encara no sabia si volia.
Quan vam arribar a Sants Estació, l’home va tancar el llibre amb un gest pausat.
—Sigui el que sigui això que et ronda pel cap —em va dir—, no et deixis arrossegar. L’andana és un lloc de pas, no de permanència.
Va baixar abans que jo pogués respondre.
Em vaig quedar dret, mirant la porta que s’havia tancat, i vaig sentir com, per primera vegada en molt temps, el pes que duia dins afluixava i que l’aire m’omplia el pit amb una delicadesa tan pura, que feia anys que no sentia.
En aquell túnel hi flotaven les partícules de l’olor metàl·lica característica del metro, barrejada amb l’aroma del primer cafè del dia. Em vaig apropar a l’andana evitant perdre l’equilibri i vaig ficar el nas per xafardejar la pantalla: tres minuts. Un temps prou breu per no perdre la paciència, però prou llarg per pensar massa.
Vaig començar a observar el meu entorn, i la gent que l’ envoltava. Asseguda trobàvem una dona que revisava informes amb una intensitat que hauria intimidat a qualsevol directiu, un home cap a els seus seixanta, sostenint un ram de flors que no semblaven de celebració, mes bé de reconciliació. I dues noies que revisaven els apunts, com si la nit les hagués deixat en blanc.
El metro va arribar amb un brunzit que trencava l’ aire humit del propi del matí. Hi vaig pujar gairebé sense adonar-me’n i em vaig agafar a la mena illeta central que et trobes quan entres, deixant que el moviment del tren posés ordre al meu propi equilibri.
A cada parada desfilaven petites escenes que, si t’hi fixaves, explicaven més del que mostraven: una mare ajustant la motxilla del seu fill amb aquella barreja de cura i pressa; un turista perplex davant del plànol, com si entengués que descobrir una ciutat també vol dir descobrir-se una mica; un músic afinant una vella guitarra, o un home que li pesava el son de tota la nit, mentre mirava entretingut a una dona gran, qui estava centrada en llegir el periòdic que segurament havia acabat de comprar en els famosos quioscs de Barcelona.
A Passeig de Gràcia va pujar un home amb un llibre a la mà. Tenia el rostre tranquil de qui ha après a conviure amb les crisis.
Sense voler, la meva vista es va desviar a les lletres que formaven el títol: un assaig sobre el temps.
Ell va aixecar la mirada, com si hagués notat la meva curiositat.
—És interessant —va dir en veu baixa.
Vaig assenyalar el títol amb un gest.
—Parla del temps que es perd o del que es troba?
—De tots dos —va respondre—. Ens pensem que la vida queda entre esdeveniments, però en realitat és aquí. Entre una parada i l’altra.
El metro es va endinsar en un túnel on la foscor amenaçava , i on durant uns segons les cares quedaven reflectides als vidres, revelant les seves dobles vides: la que havia tingut i la que encara no sabia si volia.
Quan vam arribar a Sants Estació, l’home va tancar el llibre amb un gest pausat.
—Sigui el que sigui això que et ronda pel cap —em va dir—, no et deixis arrossegar. L’andana és un lloc de pas, no de permanència.
Va baixar abans que jo pogués respondre.
Em vaig quedar dret, mirant la porta que s’havia tancat, i vaig sentir com, per primera vegada en molt temps, el pes que duia dins afluixava i que l’aire m’omplia el pit amb una delicadesa tan pura, que feia anys que no sentia.