Autor/a
Anusqueta
Categoria
Relat lliure
El llenguatge invisible
És dilluns i encara tinc enganxades a la roba restes del cap de setmana. El cinema amb la Berta, la festa d’inauguració del pis dels del quart, i aquell noi amb qui vaig fer cerveses fins a les tantes de la matinada mirant el mar des de la sorra, enmig d’un fred que ens engolia sencers. Com va treure una manta immensa d’una motxilla diminuta i ens va fagocitar als dos. En uns minuts ja conteníem tota la calor del mar.
És dilluns i malgrat la ressaca de les coses bones, em sacsejo amb l’olor del cafè i m’activo ràpidament. No, encara no li escriuré.
Baixo caminant cap al metro. Avui, enmig dels meus pensaments desordenats i caòtics, quasi me n’oblido. Però hi són. Sempre hi són. Els torno a veure a la vora de l’entrada de Joanic: pare i fill. El pare, un home d’uns cinquanta llargs. El fill, un noi jove. A ell no sé acotar-li l’edat perquè té síndrome de Down i això em fa dubtar. Deu anys? Catorze? Ni tan sols sé si son pare i fill.
El pare, de cabells blancs i aspecte dur, sempre amb una jaqueta de cuir negra i pantalons de motorista. El fill, de cabells rossos, molt rossos, quasi albins, amb un somriure perenne penjant-li a la cara. La imatge sempre es repeteix: pare i fill pujats a la moto. Una moto gran, potent, d’aquestes de club de motoristes. Acaben d’aparcar, el pare baixa de la moto i després ajuda el fill.
Llavors jo penso en el meu noi desconegut, de mans grosses i conversa interessant. Va, potser m’animo a escriure-li. Potser ensorro les pors i penso que aquest cop sí. Potser no tot és fer "tuppers", pagar factures, canviar l’oli de la moto, fer la compra borratxa d’avorriment. Potser la por de perdre algú una altra vegada s’empetiteix.
Pare i fill baixen les escales del metro. Jo els segueixo. Entrem al vagó direcció La Pau i ens asseiem frontalment. És estrany pensar que ells no em coneixen. El pare es treu una pinta de la butxaca. Llavors pentina al fill i es pentina a ell. Va alternant. És un gest senzill, domèstic. Però és un gest que conté tota la tendresa del món. És el gest de cada setmana. Donar seguretat a través de la rutina, penso. Tot plegat és una escena muda. Però jo puc traduir aquest llenguatge invisible. El vaig aprendre quan el papa estava ingressat a l'UCI.
Tradueixo: el pare li diu sense paraules, fill, tu i jo som iguals. Veus? Els dos ens pentinem de la mateixa manera. Ara em pentino jo. Té, ara, pentina’t tu. Ho fem els dos iguals perquè en el fons no som tan diferents. No veus? Llavors el riure del fill inunda l’escena.
I jo, fidel espectadora. Puc tenir un dia espantós, em pot haver cridat el meu cap, se’m pot haver rebentat la moto ara que acabo de quedar-me sense cotxe, puc adonar-me que si continuo gastant en restaurants snobs de tapes per a guiris no arribaré a estalviar mai per l’entrada d’un pis a Barcelona, què dic per l’entrada d’un pis, per poder pagar els següents mesos de lloguer tranquil·lament, puc haver pensat en el papa més del compte i omplir els pulmons de pena. Puc recordar el dolor d’haver–lo perdut, que encara m'esgarrapa com un animal salvatge. Puc enyorar encara el seu llenguatge invisible. Però des de fa un temps he trobat aquest nou canal entre nosaltres. Un canal etern.
Pare i fill baixen del vagó a Urquinaona, agafats de la mà. Com cada dilluns, aquesta família de dos em reconcilia amb el món sencer.
Pim pim, un missatge al mòbil.
Potser hi ha un nou camí per l’esperança.
És dilluns i malgrat la ressaca de les coses bones, em sacsejo amb l’olor del cafè i m’activo ràpidament. No, encara no li escriuré.
Baixo caminant cap al metro. Avui, enmig dels meus pensaments desordenats i caòtics, quasi me n’oblido. Però hi són. Sempre hi són. Els torno a veure a la vora de l’entrada de Joanic: pare i fill. El pare, un home d’uns cinquanta llargs. El fill, un noi jove. A ell no sé acotar-li l’edat perquè té síndrome de Down i això em fa dubtar. Deu anys? Catorze? Ni tan sols sé si son pare i fill.
El pare, de cabells blancs i aspecte dur, sempre amb una jaqueta de cuir negra i pantalons de motorista. El fill, de cabells rossos, molt rossos, quasi albins, amb un somriure perenne penjant-li a la cara. La imatge sempre es repeteix: pare i fill pujats a la moto. Una moto gran, potent, d’aquestes de club de motoristes. Acaben d’aparcar, el pare baixa de la moto i després ajuda el fill.
Llavors jo penso en el meu noi desconegut, de mans grosses i conversa interessant. Va, potser m’animo a escriure-li. Potser ensorro les pors i penso que aquest cop sí. Potser no tot és fer "tuppers", pagar factures, canviar l’oli de la moto, fer la compra borratxa d’avorriment. Potser la por de perdre algú una altra vegada s’empetiteix.
Pare i fill baixen les escales del metro. Jo els segueixo. Entrem al vagó direcció La Pau i ens asseiem frontalment. És estrany pensar que ells no em coneixen. El pare es treu una pinta de la butxaca. Llavors pentina al fill i es pentina a ell. Va alternant. És un gest senzill, domèstic. Però és un gest que conté tota la tendresa del món. És el gest de cada setmana. Donar seguretat a través de la rutina, penso. Tot plegat és una escena muda. Però jo puc traduir aquest llenguatge invisible. El vaig aprendre quan el papa estava ingressat a l'UCI.
Tradueixo: el pare li diu sense paraules, fill, tu i jo som iguals. Veus? Els dos ens pentinem de la mateixa manera. Ara em pentino jo. Té, ara, pentina’t tu. Ho fem els dos iguals perquè en el fons no som tan diferents. No veus? Llavors el riure del fill inunda l’escena.
I jo, fidel espectadora. Puc tenir un dia espantós, em pot haver cridat el meu cap, se’m pot haver rebentat la moto ara que acabo de quedar-me sense cotxe, puc adonar-me que si continuo gastant en restaurants snobs de tapes per a guiris no arribaré a estalviar mai per l’entrada d’un pis a Barcelona, què dic per l’entrada d’un pis, per poder pagar els següents mesos de lloguer tranquil·lament, puc haver pensat en el papa més del compte i omplir els pulmons de pena. Puc recordar el dolor d’haver–lo perdut, que encara m'esgarrapa com un animal salvatge. Puc enyorar encara el seu llenguatge invisible. Però des de fa un temps he trobat aquest nou canal entre nosaltres. Un canal etern.
Pare i fill baixen del vagó a Urquinaona, agafats de la mà. Com cada dilluns, aquesta família de dos em reconcilia amb el món sencer.
Pim pim, un missatge al mòbil.
Potser hi ha un nou camí per l’esperança.