Autor/a
ilea
Categoria
Relat lliure
Un viatge espacial
La motxilla era plena de coses importants: una brúixola, uns còmics del Guerrer Còsmic i dues samarretes del seu equip preferit.
—Ja estic —va dir en Pau als seus pares i tots tres van encaminar-se cap al metro.
Quan van arribar a l’entrada, en Pau es va aturar. Darrere d’ell, la Diagonal. Davant d’ell, el subsol. De veritat caminarien sota els cotxes? Mentre baixava les escales, pensava en els seus companys. Devien ser a classe de música, la seva assignatura preferida. En Pau s’havia acomiadat d’ells uns dies enrere i també dels professors. Tothom li havia dit que no es preocupés, que tot aniria bé, però ell sabia que l’únic que podia endevinar el futur era el Guerrer Còsmic.
Les brillants notes de jazz d’una trompeta que penjaven a les parets i adornaven les presses de la gent com si fossin estrelles el van distreure dels seus pensaments. Eren en un passadís molt llarg que conduïa a un vestíbul on una mitja lluna de boques alienígenes que engolien i escopien passatgers els esperava. Per sort, un cop dins, en Pau va comprovar que aquelles boques no mossegaven, sinó que invertien la gravetat. Estava quiet i alhora descendia. On eren? Va donar una ullada a través dels llavis de les boques i va descobrir la resposta: en el centre d’aquell lloc sota terra hi havia un cor metàl·lic que bategava. Eren dins d’una nau espacial!
Un cop la boca els va haver escopit a l'andana, va començar el compte enrere. En dos minuts arribaria aquell ésser misteriós: el metrolegon. Va tancar els ulls i va intentar seguir el ritme dels números. Estava a punt d’arribar al zero quan un rugit va fer-lo obrir els ulls i una ventada el va sacsejar. Després, un ésser llarg com una serp i poderós com un drac va irrompre a l’estació. Amb un gran estrèpit i un xiulet, va obrir les boques i en Pau va pujar a les entranyes d’aquell ésser descomunal. Unes entranyes plenes de vida, d’idiomes, de cultures i de sons. A quin planeta devia viatjar tota aquella gent?
En Pau estava tan concentrat contemplant aquell món, que gairebé no va sentir la veu de megafonia anunciar el seu destí. Va ser la mà del pare a l’esquena pressionant-lo suaument la que el va fer tornar a la realitat. El cor se li va accelerar. Havia arribat el moment. Quan la porta del metro es va obrir, les cames li feien figa. Com un autòmat, va avançar fins a les escales mecàniques. Eren infinites, com la seva por. Por per l’operació, però també per si un dia, de sobte, ja no podia respirar. Mentre les escales s'enfilaven cap a la superfície, en Pau romania capcot, amb la mirada fixa a les vambes.
—Pau, mira! —va exclamar la mare.
En Pau va aixecar la vista sense ganes. Després, va obrir els ulls com a plats.
—No pot ser! És el Guerrer Còsmic! Està per tot arreu!
Mirés on mirés, dibuixos del seu personatge preferit empaperaven les parets. I no, no portava la capa blava dels dies tristos. Tampoc la groga dels dies divertits. Ni la blanca, com la dels metges. Portava la vermella: la dels dies que toca ser valent.
—Què? T’agraden els nostres dibuixos? —va sentir que una veu li preguntava des de dalt de tot de les escales. Era en Roger, el seu millor amic i al seu costat hi havia tots els companys de classe i la professora de música.
Incapaç de parlar, en Pau va fer que sí amb el cap.
—Doncs som-hi! —va dir el Roger i, mentre tots cantaven a l’uníson la melodia del Guerrer Galàctic, en Pau, sense adonar-se’n, va deixar anar la por que va quedar, per sempre, presonera del metrolegon.
—Ja estic —va dir en Pau als seus pares i tots tres van encaminar-se cap al metro.
Quan van arribar a l’entrada, en Pau es va aturar. Darrere d’ell, la Diagonal. Davant d’ell, el subsol. De veritat caminarien sota els cotxes? Mentre baixava les escales, pensava en els seus companys. Devien ser a classe de música, la seva assignatura preferida. En Pau s’havia acomiadat d’ells uns dies enrere i també dels professors. Tothom li havia dit que no es preocupés, que tot aniria bé, però ell sabia que l’únic que podia endevinar el futur era el Guerrer Còsmic.
Les brillants notes de jazz d’una trompeta que penjaven a les parets i adornaven les presses de la gent com si fossin estrelles el van distreure dels seus pensaments. Eren en un passadís molt llarg que conduïa a un vestíbul on una mitja lluna de boques alienígenes que engolien i escopien passatgers els esperava. Per sort, un cop dins, en Pau va comprovar que aquelles boques no mossegaven, sinó que invertien la gravetat. Estava quiet i alhora descendia. On eren? Va donar una ullada a través dels llavis de les boques i va descobrir la resposta: en el centre d’aquell lloc sota terra hi havia un cor metàl·lic que bategava. Eren dins d’una nau espacial!
Un cop la boca els va haver escopit a l'andana, va començar el compte enrere. En dos minuts arribaria aquell ésser misteriós: el metrolegon. Va tancar els ulls i va intentar seguir el ritme dels números. Estava a punt d’arribar al zero quan un rugit va fer-lo obrir els ulls i una ventada el va sacsejar. Després, un ésser llarg com una serp i poderós com un drac va irrompre a l’estació. Amb un gran estrèpit i un xiulet, va obrir les boques i en Pau va pujar a les entranyes d’aquell ésser descomunal. Unes entranyes plenes de vida, d’idiomes, de cultures i de sons. A quin planeta devia viatjar tota aquella gent?
En Pau estava tan concentrat contemplant aquell món, que gairebé no va sentir la veu de megafonia anunciar el seu destí. Va ser la mà del pare a l’esquena pressionant-lo suaument la que el va fer tornar a la realitat. El cor se li va accelerar. Havia arribat el moment. Quan la porta del metro es va obrir, les cames li feien figa. Com un autòmat, va avançar fins a les escales mecàniques. Eren infinites, com la seva por. Por per l’operació, però també per si un dia, de sobte, ja no podia respirar. Mentre les escales s'enfilaven cap a la superfície, en Pau romania capcot, amb la mirada fixa a les vambes.
—Pau, mira! —va exclamar la mare.
En Pau va aixecar la vista sense ganes. Després, va obrir els ulls com a plats.
—No pot ser! És el Guerrer Còsmic! Està per tot arreu!
Mirés on mirés, dibuixos del seu personatge preferit empaperaven les parets. I no, no portava la capa blava dels dies tristos. Tampoc la groga dels dies divertits. Ni la blanca, com la dels metges. Portava la vermella: la dels dies que toca ser valent.
—Què? T’agraden els nostres dibuixos? —va sentir que una veu li preguntava des de dalt de tot de les escales. Era en Roger, el seu millor amic i al seu costat hi havia tots els companys de classe i la professora de música.
Incapaç de parlar, en Pau va fer que sí amb el cap.
—Doncs som-hi! —va dir el Roger i, mentre tots cantaven a l’uníson la melodia del Guerrer Galàctic, en Pau, sense adonar-se’n, va deixar anar la por que va quedar, per sempre, presonera del metrolegon.