Última parada

El metro arriba amb aquell sospir metàl·lic que sembla cansat d’haver travessat la ciutat mil vegades. Les portes s’obren i la gent entra i surt amb pressa, com si Barcelona fos un rellotge gegant que no pot aturar-se mai.

Jo sempre m’assec al mateix lloc: el seient del costat de la finestra, encara que al metro no hi hagi paisatge.

Avui, però, hi ha algú assegut allà.

És una dona gran amb un abric vermell massa elegant per a un dimarts qualsevol. Té les mans plegades damunt d’un sobre groguenc.

—Et fa res si m’assec aquí? —li pregunto.

Somriu amb aquella mena de somriure que sembla conèixer coses que els altres encara no saben.

—Cap problema. Les estacions són com la vida: sempre hi ha lloc per a algú més.

El tren arrenca. A cada parada entra una història diferent: un noi amb auriculars que mou el cap al ritme d’una música invisible, una mare que intenta convèncer el seu fill que el metro és més ràpid que qualsevol superheroi, un home amb un ram de flors que mira el rellotge cada deu segons.

—Sap què és el millor del metro? —diu la dona de l’abric vermell.

Nego amb el cap.

—Que tothom va cap a algun lloc important.

El tren s’endinsa al túnel i el soroll de les vies omple el silenci.

—Vostè cap on va? —li pregunto.

La dona mira el sobre groguenc.

—A trobar algú que fa molts anys que no veig.

A la següent parada s’aixeca.

Abans de sortir, deixa el sobre al seient.

—Per si algú el necessita més que jo.

Les portes es tanquen i el tren torna a moure’s.

Agafo el sobre amb curiositat.

Dins hi ha una fotografia antiga: dues persones joves assegudes en aquest mateix metro, rient com si el futur fos una cosa senzilla.

Al darrere hi ha escrit:
“Si trobes aquesta foto, recorda que les ciutats estan fetes de trajectes… però sobretot de retrobaments.”

Miro al voltant del vagó.

La dona de l’abric vermell ja no hi és.

Només el reflex del túnel a la finestra.

I, per primera vegada en anys, decideixo baixar a la següent parada.

Potser avui també és el meu torn de trobar algú.