Autor/a
Nia
Categoria
Relat lliure
El Nen Guix
Vingui! Apropi's una mica més! No tingui por! Encara que els meus ferros grinyolin com un galeó vell, li prometo que no mossego. Vostè em veu aquí, tan estàtic i digne al meu raconet del museu, i deu pensar: “Pobre ferralla, quina vida més avorrida deu haver tingut”. Doncs escoltin bé, perquè aquell 30 de desembre de 1924, quan els meus ossos d'acer van vibrar per primer cop a l’estació de Lesseps jo era com es solia dir, el rei del mambo. Barcelona flotava en xampany i campanes, però a mi m’importava ben poc la xerinola. Jo només desitjava sentir la primera fuetada d’electricitat per sentir-me viu.
M'havien vestit amb vernís de gala i caoba lluent per rebre al meu primer visitant, que casualment era de sang blava, com si una mica de fusta noble pogués amagar que estàvem a deu metres sota el fangar de la ciutat. Quan l'Infant Don Fernando va creuar el meu llindar, les seves medalles van tintinejar contra els meus marcs de bronze amb un soroll que sonava tant...tant arrogant. Em va mirar com qui estrena una joguina cara, però saben en qui em vaig fixar jo? En un marrec, un aprenent de sastre que amb prou feines aixecava tres pams de terra. Tenia les mans tacades de guix i una gorra rònega aferrada amb força contra el pit. Pobre nano, es va quedar paralitzat, mirant-me com si el meu interior fos una obra d’art en moviment. Mentre l'Infant guardava les formes i el protocol, aquell nen es va enganxar als meus vidres amb un gran somriure per ser testimoni del tret de sortida d'aquest futur que ara teniu vosaltres, que jo ja no entenc ni vull entendre.
Però clar, el temps és un mal bitxo, té el mal costum d'oxidar fins i tot l'alegria. Al 1937, el meu palau es va convertir en un búnquer d'urgència. Els meus pulmons d'aire comprimit aspiraven el fum de les bombes que queien sense remordiments mentre la ciutat buscava refugi a les meves entranyes. I allà, entre la por i la foscor, el vaig tornar a veure. Ja no hi havia guix als seus dits, sinó una bena bruta i aquella mirada trencada que només deixa la guerra.
Prestin atenció senyors i senyores, perquè aquí és on la humanitat em va donar la meva primera lliçó. Enmig del pànic, un soldat del bàndol enemic va quedar atrapat després del tancament de les meves portes. L'odi rugia allà dalt, a la superfície, però aquí sota, el meu vell amic el sastre es va despullar de la seva jaqueta per cobrir els galons del desconegut.
- Fa fred aquí sota, company- va sospirar.
Vaig notar com fins els cargols més petits del meu cos xerricaven de pur orgull. Aquell dia vaig comprendre que jo no només transportava persones, jo custodiava i era testimoni de fets que no sortien als diaris, com treves de deu minuts en una guerra entre germans.
A finals dels setanta, vostès, que ara em miren amb curiositat com si fos una peça prehistòrica, van decidir que el futur era de plàstic i acer inoxidable. Les meves maneres de fusta eren ja un eco sorollós i molest del passat. En la meva darrera nit de servei, un avi de cabells blancs i mans tremoloses va ocupar el seu racó de sempre. Era ell. No hi va haver discursos, ni càmeres, ni xisteres. Només un últim viatge junts, l'últim contacte entre dos supervivents que havien envellit al mateix compàs.
M'havien vestit amb vernís de gala i caoba lluent per rebre al meu primer visitant, que casualment era de sang blava, com si una mica de fusta noble pogués amagar que estàvem a deu metres sota el fangar de la ciutat. Quan l'Infant Don Fernando va creuar el meu llindar, les seves medalles van tintinejar contra els meus marcs de bronze amb un soroll que sonava tant...tant arrogant. Em va mirar com qui estrena una joguina cara, però saben en qui em vaig fixar jo? En un marrec, un aprenent de sastre que amb prou feines aixecava tres pams de terra. Tenia les mans tacades de guix i una gorra rònega aferrada amb força contra el pit. Pobre nano, es va quedar paralitzat, mirant-me com si el meu interior fos una obra d’art en moviment. Mentre l'Infant guardava les formes i el protocol, aquell nen es va enganxar als meus vidres amb un gran somriure per ser testimoni del tret de sortida d'aquest futur que ara teniu vosaltres, que jo ja no entenc ni vull entendre.
Però clar, el temps és un mal bitxo, té el mal costum d'oxidar fins i tot l'alegria. Al 1937, el meu palau es va convertir en un búnquer d'urgència. Els meus pulmons d'aire comprimit aspiraven el fum de les bombes que queien sense remordiments mentre la ciutat buscava refugi a les meves entranyes. I allà, entre la por i la foscor, el vaig tornar a veure. Ja no hi havia guix als seus dits, sinó una bena bruta i aquella mirada trencada que només deixa la guerra.
Prestin atenció senyors i senyores, perquè aquí és on la humanitat em va donar la meva primera lliçó. Enmig del pànic, un soldat del bàndol enemic va quedar atrapat després del tancament de les meves portes. L'odi rugia allà dalt, a la superfície, però aquí sota, el meu vell amic el sastre es va despullar de la seva jaqueta per cobrir els galons del desconegut.
- Fa fred aquí sota, company- va sospirar.
Vaig notar com fins els cargols més petits del meu cos xerricaven de pur orgull. Aquell dia vaig comprendre que jo no només transportava persones, jo custodiava i era testimoni de fets que no sortien als diaris, com treves de deu minuts en una guerra entre germans.
A finals dels setanta, vostès, que ara em miren amb curiositat com si fos una peça prehistòrica, van decidir que el futur era de plàstic i acer inoxidable. Les meves maneres de fusta eren ja un eco sorollós i molest del passat. En la meva darrera nit de servei, un avi de cabells blancs i mans tremoloses va ocupar el seu racó de sempre. Era ell. No hi va haver discursos, ni càmeres, ni xisteres. Només un últim viatge junts, l'últim contacte entre dos supervivents que havien envellit al mateix compàs.