Autor/a
Nia
Categoria
Relat lliure
Amb que somien els combois?
Prego que m’escolti bé, que això que li diré semblarà tret d'una novel·la d'en Jules Verne, però amb un toc de silici. Va succeir durant un manteniment rutinari a les Cotxeres de Les Corts, un d'aquells dies que els mecànics van massa de pressa. Un curtcircuit al meu transformador de 600 volts no em va fondre els relés, què va, em va obrir una esquerda en el temps. Les meves bombetes van parpellejar amb un codi estrany que la meva memòria de fusta no sabia per on agafar, i de cop, el mur de formigó de la cotxera es va desintegrar davant meu.
Les meves parpelles de vidre es van obrir a la Barcelona del 2036. L'aire ja no feia pudor de greix, sinó d'una mena d'aire de laboratori, d'una esterilitat que feia venir fred. Vaig veure els nous combois, ja no eren màquines de ferro que es podien tocar, sinó uns bitxos de polímer i grafè que levitaven sense tocar terra, lliscant com espectres de plata per túnels plens de pantalles. No tenien conductors, una ment de silici ho manava tot, connectant les estacions com si fossin un cervell gegant. Una andròmina sense ànima, vaja.
Els passatgers també eren un cas apart. Portaven roba amb una brillantor sintètica i implants a les temples que feien llumetes. No obrien la boca per a res, compartien dades en un silenci que feia por, una telepatia d'aquelles modernes que omplia els meus bancs de cuir amb informació invisible. Em vaig sentir com un fòssil de caoba en una ciutat de llum freda. Però llavors, en un racó d'un vagó d'aquests sense xofer, vaig veure una nena recolzar la mà a la paret de plàstic amb el mateix gest d'astorament amb què un marrec va tocar el meu vernís el 1926. Aquella nena tenia una curiositat de les de sempre, humana de veritat.
La visió es va acabar amb un clacatge sec dels meus frens pneumàtics, i ja em tornava a tenir aquí, a la quietud de les cotxeres. Ara ja sé que el 2036 seré una bajanada de fusta en un món d'algoritmes. Però m'és igual ser un anacronisme. Soc el pare de tota aquesta colla, el primer bit d'una història que va començar amb carbó i ves a saber on acabarà. Vaig comprendre que els combois elèctrics no somiem amb ovelles. Somiem amb no oblidar-nos de ser humans. No em miri amb aquesta cara, vostè també acabarà sent un anacronisme algun dia. L'únic que importa és si ha deixat alguna marca al seient abans de baixar.
Les meves parpelles de vidre es van obrir a la Barcelona del 2036. L'aire ja no feia pudor de greix, sinó d'una mena d'aire de laboratori, d'una esterilitat que feia venir fred. Vaig veure els nous combois, ja no eren màquines de ferro que es podien tocar, sinó uns bitxos de polímer i grafè que levitaven sense tocar terra, lliscant com espectres de plata per túnels plens de pantalles. No tenien conductors, una ment de silici ho manava tot, connectant les estacions com si fossin un cervell gegant. Una andròmina sense ànima, vaja.
Els passatgers també eren un cas apart. Portaven roba amb una brillantor sintètica i implants a les temples que feien llumetes. No obrien la boca per a res, compartien dades en un silenci que feia por, una telepatia d'aquelles modernes que omplia els meus bancs de cuir amb informació invisible. Em vaig sentir com un fòssil de caoba en una ciutat de llum freda. Però llavors, en un racó d'un vagó d'aquests sense xofer, vaig veure una nena recolzar la mà a la paret de plàstic amb el mateix gest d'astorament amb què un marrec va tocar el meu vernís el 1926. Aquella nena tenia una curiositat de les de sempre, humana de veritat.
La visió es va acabar amb un clacatge sec dels meus frens pneumàtics, i ja em tornava a tenir aquí, a la quietud de les cotxeres. Ara ja sé que el 2036 seré una bajanada de fusta en un món d'algoritmes. Però m'és igual ser un anacronisme. Soc el pare de tota aquesta colla, el primer bit d'una història que va començar amb carbó i ves a saber on acabarà. Vaig comprendre que els combois elèctrics no somiem amb ovelles. Somiem amb no oblidar-nos de ser humans. No em miri amb aquesta cara, vostè també acabarà sent un anacronisme algun dia. L'únic que importa és si ha deixat alguna marca al seient abans de baixar.