Entre parades

Pujo al metro amb una capsa a la mà i motxilla a l’esquena, sembla que m’acabin d'acomiadar, per sort encara tinc feina. L'L3 té masses parades i en algun moment entre Paral·lel i Poble Sec puja una senyora pèl-roja que em recorda a l’Helena, inclús porta el mateix perfum, tanco els ulls per respirar l’aroma, els obro i vull córrer, dreta, esquerra, davant… Estic atrapada.
Arribo al nou pis que se’m fa difícil d’omplir, els mobles encara són de l’antiga propietària, la Berta, i encara sento l’eco dels meus passos. Ella havia de marxar ràpid i jo tenia molta pressa per trobar un pis a Barcelona. Ara sec a la terrassa fugint de l’olor del perfum que se m’ha quedat impregnat i sembla que s’hagi instal·lat al pis abans que jo; un dia em miro la fullaraca i l’endemà l’escombro.
Penso en la carta que he trobat avui a la bústia, adreçada a la Berta de part d’una tal Judith, em va dir que si arribaven les podia llençar, però la curiositat em supera i l’obro quan torno a ser dins. Està escrita a ordinador, sembla un document oficial, torno a revisar l’adreça d’on prové perquè em sona molt, m’aturo abans de decidir llegir-la.
“Si us plau, no marxis, saps que ho deixaré tot per tu si m’ho demanes, tota aquesta vida d’engany i rutina, ho deixaré tot si li vols explicar a la teva família, no em deixis, podem fer que funcioni.”
Dues setmanes després estic al metro asseguda adormida, no m’he acostumat a viure més lluny de la feina, ni a dormir sola, em giro per buscar la mà de l’Helena i no hi és. Les primeres nits que vam passar juntes van connectar amb les últimes perquè no em volia moure, perquè tenia por que se separés de mi, volia adormir-me i mai despertar.
Però ara només llegeixo correspondència que no em correspon. Les cartes de la Judith seguien arribant cadascuna i cada cop empatitzava més amb ella, saber que la Berta havia desaparegut de la seva vida després de tantes promeses igual que l’Helena va desaparèixer de la meva, em feia pensar en quantes maneres hi ha de desaparèixer, sentia que seguia a l’andana d’alguna estació, esperant un metro que mai arribaria. Vaig decidir escriure-li i dir-li que la Berta no rebria les cartes i que ara vivia jo al pis.
No va trigar a respondre’m i vam passar unes setmanes deixant-nos cartes, m’explica que va conèixer la Berta a la feina, una molt similar a la de l’Helena, feia 5 anys que eren amigues i es van enamorar a poc a poc, sense que cap de les dues ho busqués o tan sols ho volgués, però va ser inevitable diu.
Finalment, decidim veure’ns un dia, em sorprèn quan proposa una cafeteria que està molt a prop d’on treballo. Agafo l'L3 com cada dia i passo per l'antiga parada de casa meva, allà, a Poble Sec, veig una ombra que reconeixeria encara que no hi hagués un sol llum obert en tot el planeta, encara que la lluna fos nova i els núvols tapessin les estrelles, veig que l’Helena puja al metro. Em mira i veig que s’acosta a mi, em saluda com si res hagués passat, vull córrer, vull arribar a Les Corts i anar a la cafeteria amb la Judith. És llavors, quan riu i em mira com si jo no estigués veient alguna cosa evident que me n’adono.
— Judith… —dic molt lentament.
Ella somriu.
— Jo mateixa.
No entenc res, començo a unir paraules i converses i lligo la informació, deixo de saber si la puc odiar o no. No sé què faig ni com soc capaç de sortir del metro, de fugir, de fer com la Berta, no sé de què o de qui escapo, però el metro ja ha marxat i els dos deixem l’andana enrere.