Autor/a
Mei
Categoria
Relat lliure
Prioritària
La Remei porta crosses des que, fa quatre setmanes, es va operar el genoll una altra vegada. Avui puja a l'autobús H16 amb la confiança de qui està aprenent que cada pas és un present i la prudència de qui sembla pujar-hi per primera vegada.
L'autobús té cinc seients d’un altre color. “Prioritaris”, diu el cartell amb quatre dibuixos, per si cal iconografia: per als sèniors, pels qui portin dins una altra vida petitona, per als qui la portin fora i per aquells que no poden ser dempeus sense suport.
“Ocupats, estem ocupats”, murmuren els seients amb silenci detractor.
La Remei s'aferra a la barra com si fos un apèndix de l’autobús i el vehicle es posa en marxa. Amb l’equilibri minvat, sobrevigila les arrencades i frenades de la conductora, preparant-se per cada semàfor i cada revolt.
Fa una ullada al panorama dissident de la prioritat. A la primera fila, dos turistes cansats, absents a la gramàtica cromàtica dels seients, contemplen la ciutat per la finestra com si fos un documental. No hauran vist potser les icones. A la segona, un noi mastega xiclet amb la coreografia d’un ballet sota l’aigua i segueix el ritme trepidant amb una cama. No se sap si s’ha despistat o si porta una pròtesi a l’altra cama amagada sota el pantaló d’hivern. A la tercera, una dona absorbida per un joc del mòbil manté la concentració sobrenatural de qui vol evitar el contacte visual amb el món. Deu estar embarassada, tot i que potser simplement està una mica grassa. La realitat sempre té límits difusos.
Al penúltim seient, un home gran, prou vellet, amb un d’aquells bastons de bambú elegants i pràctics que costen molt de trobar. Veu les crosses i intueix, per sota l’amplíssim pantaló, la fèrula carregada de ferros que suporta el genoll de la Remei. Fa el gest d'aixecar-se.
La Remei li fa un gest que diu “no, vostè no, si us plau”.
A l’últim, una noia una mica més jove amb una sola crossa. Es diu Àgata. Les mirades es creuen en un reflex de diferents temps de lesió, cadascuna a la seva etapa, i la noia s'aixeca sense dir res.
La Remei s'asseu.
L'autobús frena de cop. Com que és elèctric, és difícil discernir quan arranca i quan s’atura. Els prioritzats actuen. La dona del mòbil s'agafa instintivament a la barra i es posa una mà a la panxa. El noi del xiclet perd el ritme. Els turistes pràcticament no s'immuten.
L’home del bastó i la Remei agafen els braços de l’Àgata, que té l’equilibri i la propiocepció particulars de qui ja ha après que el cos és un balanç permanent entre el que es vol i el que es pot fer.
En apropar-se a la porta per baixar, la Remei pensa que potser no hi cap en quatre icones. L’empatia tampoc. Però sap que és, simplement, el privilegi d’una lesió prèvia, reconèixer el que no es veu. Avui té sort: l’autobús ha parat just davant d’un arbre i podrà recolzar-s’hi abans de posar la cama a terra. L’autobús s’allunya amb les seves rodes perfectes.
L'autobús té cinc seients d’un altre color. “Prioritaris”, diu el cartell amb quatre dibuixos, per si cal iconografia: per als sèniors, pels qui portin dins una altra vida petitona, per als qui la portin fora i per aquells que no poden ser dempeus sense suport.
“Ocupats, estem ocupats”, murmuren els seients amb silenci detractor.
La Remei s'aferra a la barra com si fos un apèndix de l’autobús i el vehicle es posa en marxa. Amb l’equilibri minvat, sobrevigila les arrencades i frenades de la conductora, preparant-se per cada semàfor i cada revolt.
Fa una ullada al panorama dissident de la prioritat. A la primera fila, dos turistes cansats, absents a la gramàtica cromàtica dels seients, contemplen la ciutat per la finestra com si fos un documental. No hauran vist potser les icones. A la segona, un noi mastega xiclet amb la coreografia d’un ballet sota l’aigua i segueix el ritme trepidant amb una cama. No se sap si s’ha despistat o si porta una pròtesi a l’altra cama amagada sota el pantaló d’hivern. A la tercera, una dona absorbida per un joc del mòbil manté la concentració sobrenatural de qui vol evitar el contacte visual amb el món. Deu estar embarassada, tot i que potser simplement està una mica grassa. La realitat sempre té límits difusos.
Al penúltim seient, un home gran, prou vellet, amb un d’aquells bastons de bambú elegants i pràctics que costen molt de trobar. Veu les crosses i intueix, per sota l’amplíssim pantaló, la fèrula carregada de ferros que suporta el genoll de la Remei. Fa el gest d'aixecar-se.
La Remei li fa un gest que diu “no, vostè no, si us plau”.
A l’últim, una noia una mica més jove amb una sola crossa. Es diu Àgata. Les mirades es creuen en un reflex de diferents temps de lesió, cadascuna a la seva etapa, i la noia s'aixeca sense dir res.
La Remei s'asseu.
L'autobús frena de cop. Com que és elèctric, és difícil discernir quan arranca i quan s’atura. Els prioritzats actuen. La dona del mòbil s'agafa instintivament a la barra i es posa una mà a la panxa. El noi del xiclet perd el ritme. Els turistes pràcticament no s'immuten.
L’home del bastó i la Remei agafen els braços de l’Àgata, que té l’equilibri i la propiocepció particulars de qui ja ha après que el cos és un balanç permanent entre el que es vol i el que es pot fer.
En apropar-se a la porta per baixar, la Remei pensa que potser no hi cap en quatre icones. L’empatia tampoc. Però sap que és, simplement, el privilegi d’una lesió prèvia, reconèixer el que no es veu. Avui té sort: l’autobús ha parat just davant d’un arbre i podrà recolzar-s’hi abans de posar la cama a terra. L’autobús s’allunya amb les seves rodes perfectes.