Autor/a
Salvador Gaudí
Categoria
Relat lliure
Qüestió de vida o època
Al mapa hi havia un lloc marcat amb una creu, era el carrer Girona a l’altura de la plaça Tetuan. Al costat una inscripció, “Tens una hora per canviar el curs de la història, sinó quedaràs atrapat en la memòria”. Aquestes van ser les darreres paraules que va llegir en Tomàs des de l’estació de metro fantasma de Gaudí.
La llanterna va fer unes pampallugues i quan va tornar a funcionar es va adonar que ja no era a l'estació, sinó al parc del davant de la Sagrada Família. El més curiós era que l’església mateixa i els seus voltants estaven poc construïts, semblaven desemparats i indefensos. Els carrers, en ser vespre, també estaven pràcticament buits. Tanmateix, la poca gent que hi havia se’l mirava de reüll perquè la seva roba desentonava per sobre la resta. Ell, en canvi, no entenia per què tots anaven de vint-i-un botons. Dubtós es va apropar a un home i amb un fil de veu li va preguntar:
—Avui som 10 de juny, oi?
Va assentir mentre se’l mirava de dalt a baix.
—I… l’any?
—L’any? Que estàs grillat? En fi, 1926.
En Tomàs es va quedar blanc, “He retrocedit 42 anys?”. De sobte li va venir al cap el perquè d’aquella localització i perquè precisament tenia una hora per canviar el curs de la història.
Va arrencar a córrer com un esperitat, no tenia temps per perdre si no volia fallar. La ciutat era tan diferent de la que ell coneixia, carrers amb cases modernistes a mig fer, tartanes, etc., que no estava segur d’anar pel bon camí. Aleshores va sentir el soroll característic catric-catrac, cada vegada més a prop. Per fi va arribar a la Gran Via de les Corts Catalanes, que en aquell temps era el carrer Cortes. Per la dreta va guipar un tramvia i de sobte un senyor despistat va travessar el carrer sense mirar. A causa de la foscor el conductor va accionar els frens massa tard i en Tomàs es va llançar a sobre el senyor per evitar la catàstrofe. Tots dos van caure contra la vorera. Mentre el vell es lamentava per la trompada va veure el noi estirat bocaterrosa.
—Renoi, marrec, si no fos per tu ja seria a l’altre barri.
—Al pròxim cop vigili, senyor Gaudí.
—Tens raó, és que estava capficat en el disseny d’una torre de la Sa… Espera, com saps qui soc?
—Tot i que s’oculti darrere un abric tronat i una barba mal afaitada encara se’l pot reconèixer.
—Potser sí que semblo un pidolaire…—va mirar el noi que feia ganyotes de dolor—. Caram que estàs ferit?
—Només m’he revinclat el peu. Però he d’anar immediatament a la Sagrada Família. Diguem que és qüestió de vida o època.
—Precisament ara venia de Sant Felip Neri i me n’hi anava.
En Gaudí, que per l’edat que tenia caminava molt àgilment, el va acompanyar fent-li de crossa. Quan van arribar-hi els dos es van quedar en silenci contemplant aquella obra magnànima.
—Si us plau, no trigui a acabar-la que no voldria haver-me d’esperar cinquanta anys per veure-la completa.
—Cinquanta anys? Això m’ho poleixo en un tres i no res. Per cert, com et dius?
—Tomàs.
Les campanes van repicar i abans de desaparèixer li va fer una abraçada ràpida, però sentida.
De sobte va obrir els ulls, estava estirat al terra de l’estació. Es va incorporar lentament, pensant si allò havia sigut un somni, però en recolzar el peu a terra va deixar anar un xiscle. Definitivament se l’havia torçat. Va sortir coixejant a l’exterior i va alçar la vista. La claror de la lluna deixava entreveure l’església, que per sorpresa ja estava acabada. A la façana de la Passió va identificar la torre de Tomàs i no va poder evitar somriure.
La llanterna va fer unes pampallugues i quan va tornar a funcionar es va adonar que ja no era a l'estació, sinó al parc del davant de la Sagrada Família. El més curiós era que l’església mateixa i els seus voltants estaven poc construïts, semblaven desemparats i indefensos. Els carrers, en ser vespre, també estaven pràcticament buits. Tanmateix, la poca gent que hi havia se’l mirava de reüll perquè la seva roba desentonava per sobre la resta. Ell, en canvi, no entenia per què tots anaven de vint-i-un botons. Dubtós es va apropar a un home i amb un fil de veu li va preguntar:
—Avui som 10 de juny, oi?
Va assentir mentre se’l mirava de dalt a baix.
—I… l’any?
—L’any? Que estàs grillat? En fi, 1926.
En Tomàs es va quedar blanc, “He retrocedit 42 anys?”. De sobte li va venir al cap el perquè d’aquella localització i perquè precisament tenia una hora per canviar el curs de la història.
Va arrencar a córrer com un esperitat, no tenia temps per perdre si no volia fallar. La ciutat era tan diferent de la que ell coneixia, carrers amb cases modernistes a mig fer, tartanes, etc., que no estava segur d’anar pel bon camí. Aleshores va sentir el soroll característic catric-catrac, cada vegada més a prop. Per fi va arribar a la Gran Via de les Corts Catalanes, que en aquell temps era el carrer Cortes. Per la dreta va guipar un tramvia i de sobte un senyor despistat va travessar el carrer sense mirar. A causa de la foscor el conductor va accionar els frens massa tard i en Tomàs es va llançar a sobre el senyor per evitar la catàstrofe. Tots dos van caure contra la vorera. Mentre el vell es lamentava per la trompada va veure el noi estirat bocaterrosa.
—Renoi, marrec, si no fos per tu ja seria a l’altre barri.
—Al pròxim cop vigili, senyor Gaudí.
—Tens raó, és que estava capficat en el disseny d’una torre de la Sa… Espera, com saps qui soc?
—Tot i que s’oculti darrere un abric tronat i una barba mal afaitada encara se’l pot reconèixer.
—Potser sí que semblo un pidolaire…—va mirar el noi que feia ganyotes de dolor—. Caram que estàs ferit?
—Només m’he revinclat el peu. Però he d’anar immediatament a la Sagrada Família. Diguem que és qüestió de vida o època.
—Precisament ara venia de Sant Felip Neri i me n’hi anava.
En Gaudí, que per l’edat que tenia caminava molt àgilment, el va acompanyar fent-li de crossa. Quan van arribar-hi els dos es van quedar en silenci contemplant aquella obra magnànima.
—Si us plau, no trigui a acabar-la que no voldria haver-me d’esperar cinquanta anys per veure-la completa.
—Cinquanta anys? Això m’ho poleixo en un tres i no res. Per cert, com et dius?
—Tomàs.
Les campanes van repicar i abans de desaparèixer li va fer una abraçada ràpida, però sentida.
De sobte va obrir els ulls, estava estirat al terra de l’estació. Es va incorporar lentament, pensant si allò havia sigut un somni, però en recolzar el peu a terra va deixar anar un xiscle. Definitivament se l’havia torçat. Va sortir coixejant a l’exterior i va alçar la vista. La claror de la lluna deixava entreveure l’església, que per sorpresa ja estava acabada. A la façana de la Passió va identificar la torre de Tomàs i no va poder evitar somriure.