Autor/a
Xacalenc
Categoria
Relat lliure
el metro és qui els tria
Arribo a l'andana, al temporitzador hi diu que resten quinze segons per a l'arribada del comboi, per prendre la decisió més important del dia. Us heu fixat que la gent sempre tria el mateix vagó? Ja sigui per comoditat a l'hora de sortir, perquè hi ha més seients lliures o bé perquè tenen calculat on cau la porta. Des de l'entrada del tren fins a la frenada faig un cop d'ull ràpid a les finestres per decidir on entraré. Cada vagó és un univers diferent.
La gent creu que agafa el metro. Però el metro és qui els tria a ells.
Observo com s'acosten els llums del tren; el seu brunzit fa tremolar el terra i, per fi, entra com el correfoc a la plaça per Santa Eulàlia.
Clavo la mirada a totes i cadascuna de les finestres. Ho he decidit: entraré al segon vagó.
És ple de gom a gom, tothom ho té ben calculat, saben que des d'aquí podran estalviar temps per arribar abans. La gent... —disculpi, no em trepitgi— va ben vestida, en general són d'oficines i comercials.
Li faig un somriure a un home que se'm queda mirant però ràpidament salta a mirar una altra persona:
—Hola
—Divuit, dinou, vi...
—Hola!
—No tinc temps de saludar-te, vint, vint-i...
—Què fas?
—Compto passatgers, vint-i-u
—Per què?
—Vint-i-dos, és la meva feina
—I t'has comptat a tu mateix?
L'home va parar en sec.
—Què? No diguis bajanades!
—Tu també estàs viatjant, per tant t'hauries de comptar
—Noia, m'has fet descomptar! Que ningú es mogui! —Seguidament, l'home va accionar la parada d'emergència.
Resten quinze segons per a l'arribada, per prendre la decisió més important d'avui. Quan ve, faig un cop d'ull ràpid a les finestres per decidir on entraré. Cada vagó és un univers diferent.
La gent creu que agafa el metro. Però el metro és qui els tria a ells: entraré al tercer.
Hi ha espai, la majoria d'usuaris amaguen la cara darrere la pantalla del mòbil. Entre tots hi ha un individu que sosté un micròfon; i ja sabeu què passarà, oi?
«Vagó tres, nais, tothom amb el cap al mòbil mirant llums blaves,
tu, barba del fons —sí, tu—, filòsof de vagó,
i tu, ulleres rodones, tínder, insta i bumble: quina triatló!
Però mira… la noia que acaba d'entrar no mira cap pantalla,
ella mira el vagó sencer.
Això sí que és connexió.»
Quedo tan fascinada que, sense voler, en repenjar-me, activo la palanca d'emergència.
Ja és aquí. Cada vagó és un univers diferent.
La gent creu que agafa el metro.
Però el metro és qui els tria a ells: entro al primer vagó.
No hi ha ningú, ni tan sols el conductor. buit totalment. La gent se sent més segura, encara que ho sàpiga, si no veu que el metro és automàtic.
M'assec, observo. Res. El brunzit del metro. Les parades fantasma. Intento desxifrar les ratllades als vidres d'algun brètol, però és gairebé impossible. De sobte, a terra hi veig un paper. L'he vist quan he entrat?
Li deu haver caigut a algú. Què hi deu haver escrit? Un telèfon, una adreça? M'hi atanso; amb una sensació estranya. Sabeu aquella sensació de conèixer una persona? doncs l'estic tenint ara mateix...
Voleu saber què hi diu, al paper?
«La gent creu que agafa el metro. Però el metro és qui els tria a ells».
I espereu un moment perquè al dors també hi diu quelcom:
«Per tornar a començar, activeu la parada d'emergència». Un sotrac a les vies provoca que el metro faci un moviment estrany, els llums parpellegen, als altres vagons la gent s'espanta i algú baixa la palanca vermella de seguretat!
Manquen quinze segons per l'entrada del comboi. En breus prendré la primera decisió del dia.
La gent creu que agafa el metro. Però el metro és qui els tria a ells.
Observo com s'acosten els llums del tren; el seu brunzit fa tremolar el terra i, per fi, entra com el correfoc a la plaça per Santa Eulàlia.
Clavo la mirada a totes i cadascuna de les finestres. Ho he decidit: entraré al segon vagó.
És ple de gom a gom, tothom ho té ben calculat, saben que des d'aquí podran estalviar temps per arribar abans. La gent... —disculpi, no em trepitgi— va ben vestida, en general són d'oficines i comercials.
Li faig un somriure a un home que se'm queda mirant però ràpidament salta a mirar una altra persona:
—Hola
—Divuit, dinou, vi...
—Hola!
—No tinc temps de saludar-te, vint, vint-i...
—Què fas?
—Compto passatgers, vint-i-u
—Per què?
—Vint-i-dos, és la meva feina
—I t'has comptat a tu mateix?
L'home va parar en sec.
—Què? No diguis bajanades!
—Tu també estàs viatjant, per tant t'hauries de comptar
—Noia, m'has fet descomptar! Que ningú es mogui! —Seguidament, l'home va accionar la parada d'emergència.
Resten quinze segons per a l'arribada, per prendre la decisió més important d'avui. Quan ve, faig un cop d'ull ràpid a les finestres per decidir on entraré. Cada vagó és un univers diferent.
La gent creu que agafa el metro. Però el metro és qui els tria a ells: entraré al tercer.
Hi ha espai, la majoria d'usuaris amaguen la cara darrere la pantalla del mòbil. Entre tots hi ha un individu que sosté un micròfon; i ja sabeu què passarà, oi?
«Vagó tres, nais, tothom amb el cap al mòbil mirant llums blaves,
tu, barba del fons —sí, tu—, filòsof de vagó,
i tu, ulleres rodones, tínder, insta i bumble: quina triatló!
Però mira… la noia que acaba d'entrar no mira cap pantalla,
ella mira el vagó sencer.
Això sí que és connexió.»
Quedo tan fascinada que, sense voler, en repenjar-me, activo la palanca d'emergència.
Ja és aquí. Cada vagó és un univers diferent.
La gent creu que agafa el metro.
Però el metro és qui els tria a ells: entro al primer vagó.
No hi ha ningú, ni tan sols el conductor. buit totalment. La gent se sent més segura, encara que ho sàpiga, si no veu que el metro és automàtic.
M'assec, observo. Res. El brunzit del metro. Les parades fantasma. Intento desxifrar les ratllades als vidres d'algun brètol, però és gairebé impossible. De sobte, a terra hi veig un paper. L'he vist quan he entrat?
Li deu haver caigut a algú. Què hi deu haver escrit? Un telèfon, una adreça? M'hi atanso; amb una sensació estranya. Sabeu aquella sensació de conèixer una persona? doncs l'estic tenint ara mateix...
Voleu saber què hi diu, al paper?
«La gent creu que agafa el metro. Però el metro és qui els tria a ells».
I espereu un moment perquè al dors també hi diu quelcom:
«Per tornar a començar, activeu la parada d'emergència». Un sotrac a les vies provoca que el metro faci un moviment estrany, els llums parpellegen, als altres vagons la gent s'espanta i algú baixa la palanca vermella de seguretat!
Manquen quinze segons per l'entrada del comboi. En breus prendré la primera decisió del dia.