Ja faré el cafè a casa.

Caminava de pressa, xop de cap a peus. Malgrat els avisos, havia oblidat el paraigua; tot i que, amb aquell aiguat, de poc li hauria servit. En veure la cua de l’autobús, va enfilar cap al Metro; anava molt just de temps, i deu minuts més sota la pluja ja no ho empitjorarien. Va baixar les escales gairebé atropellant els altres vianants. L'aigua ho començava a inundar tot. Mentre esperava a l'andana, el tuf de tancat, de bar i de claveguera el va transportar a l’escala on vivien els seus avis, fosca, sempre amb aquella barreja d’olor de coliflor bullida i ou ferrat; una olor que, només d’evocar-la, li produïa una tristesa profunda i inexplicable. La megafonia, informant que el servei quedava suspès fins a nou avís, el va tornar a la realitat.
Amb l’abric completament humit, els mitjons de llana mullats i les sabates de cuir reblanides, va tornar al carrer i va entrar al primer bar que va trobar. Dempeus sobre un terra entollat, mig cobert de serradures, va marcar el número de la cap d’estudis. Tres tuts, quatre... L’aigua que li regalimava del cabell se li anava colant pel coll de la camisa. Tuuuut... Observava els vianants a través de la cristallera mig entelada del bar.
—Marta! —va gairebé cridar per sobre del xivarri—. Has pogut arribar?... Jo ho tindré difícil. Està tot inundat... Sí... Mira a veure qui em pot cobrir... Sí, tenien exercicis per fer; de tota manera, mentre no provoquin una explosió de gas o enfonsin l’edifici, a mi ja m’està bé... D’acord. Fins després. Ciao!
Tenia els peus glaçats. Detestava la idea de passar la resta del dia amb les sabates i els mitjons humits. Necessitava un cafè més que mai. Inclinat sobre la barra, intentava, sense èxit, cridar l’atenció d’un cambrer atrafegat que semblava no voler-lo veure. Començava a tenir fred. El nivell de soroll dins l’establiment l’estava sobrepassant: el bram del vapor de la cafetera, els crits d’uns tertulians a la televisió, la música mecànica de l’escurabutxaques, la cridòria dels clients... I, per damunt de tot, el repicar agut dels platets que algú estava traient del rentaplats, que sentia com si li perforés els timpans.
Va tancar els ulls i, amb els seus sentits saturats d’estímuls, va entrar en una mena de nirvana en què, de cop i volta, tot semblava estar bé. La solució a la situació que l’havia tingut obsessionat els darrers dies anava prenent forma. Va perdre la noció del temps.
En tornar a obrir els ulls, es va trobar amb la mirada cansada del cambrer. Li va fer un somriure, i va baixar la vista cap al mòbil que havia deixat sobre el taulell. Va buscar l’últim missatge, el va rellegir un parell de vegades i va dubtar uns segons. Els dits li tremolaven quan va respondre: D’ACORD.
Va respirar alleujat. «Ja faré el cafè a casa», va pensar. Es va botonar l’abric, va sortir al carrer i va començar a caminar sota la pluja. Anava a poc a poc, amb el cap alt, sentint les gotes d’aigua repicant-li amb força a la cara. Observava les façanes, les portes dels edificis, les botigues, els dibuixos de les rajoles de la vorera.
Sense ser-ne del tot conscient, s’anava acomiadant d’aquell barri; d’aquells carrers que ja mai no tornaria a trepitjar.