The Melting Pot

Tot i que pugui semblar una flipada, vull aprofitar el concurs de relats d’aquest 2026 per fer una oda al metro, exagerada, massa emocional, potser poc realista però per a mi molt vertadera, i cada dia més, un homenatge al servei públic que fa en general i que a mi, per com soc jo, em fa en particular.
El metro em porta d’A a B, de B a C, d’A a D, i tot portant-me, m’ensenya el món. El món real. El de la gent que viu a X, a W, el món que no veig a A, que és on visc, ni a B on treballo, ni a Q on surto de bars, ni a M on hi ha la platja… ni molts altres llocs que si hi vaig, hi vaig tan de pressa que no m’adono de qui tinc al voltant.
Visc a Plaça Espanya, en un pis lluminós, vaig néixer prop de Barcelona, en un poble petit, he pogut fer amb la meva vida el que he volgut, he viscut a mig món, tinc amics i amigues i tenia una parella fins fa pocs mesos que jo pensava que m’estimava i m’entenia, però crec que m’equivocava.
Llegeixo sis diaris cada dia, miro la tele, em moro de curiositat per la vida, arreu es parla de quin futur volem, de tal cultura i tal altra, es jutja, i jo sento que no sé res, que no veig més enllà del meu nas. Em canso de teories, i la única realitat que trobo és a dins el metro. I només uns segons o minuts i no hi puc aprofundir. Però, tot i així, el futur del qual tothom teoritza, és real allà dins, i jo cada dia durant una estona, el puc observar amb tranquil·litat.
A la línia vermella, estem tots junts, i tots compartim aquells somriures quan el metro para de cop i tots xoquem, les converses en moltes llengües diferents, els pares que porten els nens a l’escola, pares d’aquí i mares que van venir d’allà.
Hi ha sempre persones que escolten el mòbil alt perquè no s’adonen que molesta, aquells que han vingut a passar uns dies i que agafen la maleta amb por pels temible pickpockets, que ser-hi, hi són. El noi pensatiu que està en un altre món, la noia amb els braços i coll tatuats, el gos espantat, el jove al qual li canvia la cara per la vergonya, quan entra una persona a la qual li costa caminar, i a qui ningú cedeix el lloc perquè estan abstret pels seus mòbils, el paleta que dorm per entomar les hores de feina, les dues universitàries que riuen de ves a saber què, quan algú veu la síndria a la meva bossa i ens mirem pensant, si, Palestina lliure.
Quan trucava a la meva parella, i li parlava en català, tot i que sols parlem en les dues, perquè tothom sentís que per mi era la llengua de l’amor, quan puc cedir el meu lloc a qui el necessita més, els manters que em trenquen el cor, perquè estan sempre vigilant que ningú els enxampi. Quan algú canta rap reivindicant la meravellosa Colòmbia o qui fa pràctiques de violí, aquell noi que m’esquiva la mirada perquè molta gent li ha fet creure que em pot fer por pel seu color. El metro satisfà una miqueta la meva curiositat, i també l’augmenta, el metro em fa ser part d’una Barcelona més real, en el metro estem junts, no vull que la gent sigui com jo, vull que ens barregem.
Conec gent que no l’ha agafat gairebé mai, perquè no els agrada aquesta barreja. Si jo no tingués el metro, em quedaria en la meva bombolla, no tindria aquella estona cada dia per mirar altres ulls, altres formes de vestir, altres llengües, i seria, molt i molt més pobra i molt i molt menys humana del que soc, i menys flipada potser també.