DIVUIT PARADES

Una línia verda ressegueix les parades que falten per tornar-te a trobar, des del seient puc comptar-ne unes divuit mig borroses a través dels meus ulls miops. Estic impacient. Serà la tercera cita i encara tenim ganes de veure’ns, no està gens malament després dels meus últims tretze fracassos per culpa de les punyeteres aplicacions. El Cesc sembla maco. En realitat tots ho semblen…
Sants Estació fa pampallugues. Sento el pip pip pip insistent que avisa del tancament de portes rere un noi que corria esvalotat per por de perdre el metro. Fa un sospir alleujat. Una senyora rossa amb el cabell rinxolat que seu al meu costat aixeca la mirada. Totes dues l’observem. Va vestit amb uns pantalons d'una o dues talles més grans, el que permet observar part de la goma dels calçotets contenint unes línies suggerents en forma de ve baixa sota una dessuadora estranyament curta. Duu un monyo sobre mig cap rapat, barba de dues setmanes, pírcing al nas perfectament combinat amb el del llavi. Mare meva. Quin noi més guapo.
Els seus ulls verds i brillants es claven en mi uns segons, fa cara d’haver sentit els meus pensaments, abaixo el cap amb vergonya. Somriu. Trec el llibre. Llegeixo. Ho faig veure. Llegeixo.
Observo les llumetes que indiquen les parades que falten, en queden set. Crec que tinc ganes de veure’t.
El noi d’ulls verds es col·loca dempeus a prop del meu seient, puc observar-lo dissimuladament i donar via lliure als meus pensaments. Té un posat tranquil i misteriós. Segur que treballa com a educador social i ajuda a joves amb problemes o persones sense llar. Gràcies a ell i tota la feina que fa, el món sembla una mica més just. Fa cara de ser carinyós i atent, i sé que li agradaria viure en parella. És realment la viva imatge de tot el que sempre he desitjat. El busco amb la mirada i somric amb orgull. Cinc parades.
La senyora rinxolada s’aixeca sobtadament i ell, amb els ulls clavats en mi, triga tres segons en substituir-la. Abaixo el cap. El ritme dels batecs del meu cor s’accelera i tinc suors fredes. La seva presència altera els meus sentits, no ho puc evitar. Deso el llibre. El miro de reüll. Em mira, no diu res. Quins ulls. Apartem les mirades. Sospiro. Tinc ganes de veure’t? Tres parades.
Noto que torna a buscar-me i els seus ulls demanen permís aquesta vegada mentre apropa el dors de la mà dreta a la meva galta. Dic que sí a tot amb la mirada i deixo que m'acariciï. Ho fa suaument i en silenci, també m’aparta el serrell i comença a apropar la cara. Dues parades.
Observo els seus llavis humits i desitjosos d’un petó. Un calfred recorre tot el meu cos. M’hi apropo més. Una veu robòtica diu que estem arribant a Valldaura, però per a mi ja gairebé som al cel. El metro para.
El noi s’aixeca d’una revolada i va cap a les portes. M’aixeco. Pitja el botó per obrir-les. El miro afligida. Baixa. Merda. Es queda palplantat davant les portes mentre un munt de gent l’abonyega per tots cantons.
Per uns instants puc percebre una vida perfecta amb el noi misteriós del monyo, el gust ensucrat dels seus llavis petonejant-nos davant del mar durant les vacances, el sabor dolç dels tomàquets de l’hort que plantaríem junts per primera vegada, el tacte suau de les seves mans col·locant-me l’anell al dit anular davant del plor emocionat dels nostres familiars…
Sento el pip pip pip insistent que avisa del tancament de portes.
Necessito aquesta vida.
La veu robòtica m’arrenca del cel i em diu que arribem a Canyelles.
Última parada.
Tercera cita.