Inauguració

Cada cop que en Joan el veia, s’havia d’aturar. El ferro negre forjat es cargolava al voltant de la pedra que donava forma a l’edicle, i la marquesina de vidre pintava el terra d’un color apagat que feia ressaltar les lletres gruixudes marcant l’entrada.
Gran Metro.
Encara no s’hi podien acostar. De fet, per mirar-s’ho bé, en Joan s’havia d’enfilar a un dels bancs de la plaça. Altres vianants, igual de curiosos, també s’aturaven, i ell havia de moure el cap d’un cantó a l’altre per continuar observant sense perdre’s cap detall.
El dimarts trenta de desembre, en Joan es va enfilar al banc a les set del matí. Les edicions del dia esperaven als seus peus, lligades amb fil i sense repartir. La plaça Lesseps semblava adormida. Encara no hi havia el bullici que el cap d’unes hores arribaria. Potser per això en Joan havia anat tan d’hora a la impremta. Potser per això, aprofitant el silenci, i evitant el fred que començava a prendre-li els dits, va tenir prou coratge per córrer cap a l’edicle i endinsar-s’hi.
El va rebre una cabina de fusta, esquitxada de ferro i llautó, i uns finestrals que deixaven que la llum dels fanals de gas es filtrés. Els ulls d’en Joan van saltar d’un racó a un altre, meravellats pels engranatges, les reixetes, els cargols. Amb mans inquietes, va obrir les portes reixades i, amb peus nerviosos, va entrar. Una peça brillant li va cridar l’atenció. Una maneta de bronze. Sense pensar-s’ho dos cops i amb el cor en un puny, en Joan va tibar, i la cabina va tremolar.
Va córrer cap a les portes, però era massa tard. De més gran, en Joan ho descriuria com una caiguda a càmera lenta.
No va separar-se de la paret en el poc menys d’un minut que va durar el viatge, i només es va deixar anar quan va creure que la cabina ja no es mouria més. Estava espantat, però també emocionat i encuriosit. I la por sempre perd la guerra dins un nen valent.
Tremolant, en Joan va obrir les portes i el blanc li va inundar els sentits. Bombetes decoraven aquí i allà un vestíbul, rajoles cobrint fins a l’últim tros de superfície, sostre inclòs. Al fons, unes baranes de fusta que iniciaven un túnel.
La llum va calmar a en Joan, que es va decidir a caminar fins a les baranes per saltar-les, la seva ombra una projecció gegant que el seguia de prop des de les parets corbes del passadís.
En arribar al final, se li va escapar l’aire, i un somriure suau li va pintar la cara. El tramvia semblava una joguina al costat d’allò.
Els nervis eren ja un record passat, i en Joan es va llançar cap al vagó, rient en veu alta mentre obria la porta corredissa.
L’olor de fusta i vernís fresc el va fer agafar una glopada d’aire amb els ulls tancats. En obrir-los, el vellut granat dels seients va cobrar vida, i en Joan no va trigar a passar els dits per sobre la tela. Poms, manetes i barres de bronze parpellejaven al compàs de les bombetes del sostre.
Sobre la porta, un quadre de línies i lletres. Lesseps, Fontana, Diagonal, Aragó, Catalunya.
Aclaparat per l’escena, va decidir passar una bona estona assentat dins del vagó, i quan va activar de nou l’ascensor per tornar a la superfície, la por feia estona que havia marxat.
La plaça encara era buida quan va sortir. El rellotge cantava la mitja. Els diaris esperaven al banc. Ferro, pedra i vidre una presència darrere en Joan.
La inauguració del Gran Metro seria al cap d’unes hores, amb discursos i bisbes i gent important. Però en Joan i la ciutat sabrien el secret. El Gran Metro de Barcelona ja tenia el seu primer passatger.