Autor/a
Celdepigues
Categoria
Relat lliure
Tres quilòmetres de cel
Cada matí, quan el sol començava a encendre els vidres industrials de la Zona Franca, el bus de la línia 23 s’hi acostava amb la puntualitat d’un cor disciplinat. Coneixia cada semàfor, cada vorera, cada rostre mig adormit. Però el que realment esperava era aquell instant elevat, aquell miracle suspès a 6,5 metres d’alçada.
Allà dalt, sobre pilars elegants, el metro automàtic de la L10 Sud lliscava com una idea moderna, silenciosa i segura. Entre les estacions de Zona Franca, Port Comercial, Ecoparc i ZAL-Riu Vell, durant només tres quilòmetres, els seus mons es trobaven en paral·lel.
La primera vegada que es van veure, el bus va fer un petit biiip, tímid, com qui saluda sense saber si serà correspost. El metro automàtic va respondre amb un altre biiip, més suau, gairebé una carícia metàl·lica.
Des d’aleshores, cada matí repetien el ritual. Quan coincidien, el bus activava el clàxon amb entusiasme i el metro responia amb una vibració alegre. Els passatgers del bus aixecaven el cap. Els del metro somreien sense saber per què.
—Sempre passa a la mateixa hora. Sembla que es parlin—deien—.
I potser era cert. El bus vivia per aquell instant. La resta del recorregut era només espera. Però un dia, tot va canviar. Des de planificació van decidir que el bus 23 reforçaria la línia X3. Era un ascens, deien els companys.
Seràs part d’una línia més ràpida! —el felicitaven—.
El bus va sentir la notícia com un silenci. Ningú l’esperaria. Ningú li respondria.
Es va anar tornant lent. Trist. Mecànic.
Fins que un matí, dos passatgers parlaven asseguts darrere del conductor.
—Has vist la pel·lícula ‘El 47’? —va dir un.
—La del conductor que va segrestar el bus per amor i justícia al seu barri?—va preguntar l'altre.
Una idea li va recórrer els circuits com electricitat viva. Aquell mateix dia, quan va arribar al carrer Foc, el bus va dubtar. Davant seu, el camí recte cap a la Fira. A l’esquerra, el passeig de la Zona Franca. Va girar.
El conductor va arrufar el front, confós. Els passatgers es van mirar entre ells.
—Deu estar avariat…—, van pensar.
Però el bus sabia perfectament què feia. Quan va arribar al tram elevat, va mirar amunt.
I allà estava. El metro. Biiiiip. Biiiiiiiiip. —. El so va omplir l’aire com una confessió. Els passatgers van callar.
I l’endemà, va tornar a passar. I l’altre. El bus “s’equivocava” de traçat durant tres quilometres i mig. Cada dia tornava a casa.
A les oficines de TMB, algú revisava incidències sense trobar una causa raonable. Una altra vegada, el X3 s’havia desviat. Una altra vegada, a la mateixa hora. Però també hi havia una altra dada: els usuaris ho esperaven. Ho comentaven a les xarxes socials com una anècdota divertida, com una llegenda urbana.
Aquell mateix vespre a la seu de les oficines de Zona Franca, una nota va quedar escrita en un informe, gairebé com una rendició:
“—X3: Recorregut modificat. Actualitzar tireta — Potser algunes línies no només connecten llocs.”
Allà dalt, sobre pilars elegants, el metro automàtic de la L10 Sud lliscava com una idea moderna, silenciosa i segura. Entre les estacions de Zona Franca, Port Comercial, Ecoparc i ZAL-Riu Vell, durant només tres quilòmetres, els seus mons es trobaven en paral·lel.
La primera vegada que es van veure, el bus va fer un petit biiip, tímid, com qui saluda sense saber si serà correspost. El metro automàtic va respondre amb un altre biiip, més suau, gairebé una carícia metàl·lica.
Des d’aleshores, cada matí repetien el ritual. Quan coincidien, el bus activava el clàxon amb entusiasme i el metro responia amb una vibració alegre. Els passatgers del bus aixecaven el cap. Els del metro somreien sense saber per què.
—Sempre passa a la mateixa hora. Sembla que es parlin—deien—.
I potser era cert. El bus vivia per aquell instant. La resta del recorregut era només espera. Però un dia, tot va canviar. Des de planificació van decidir que el bus 23 reforçaria la línia X3. Era un ascens, deien els companys.
Seràs part d’una línia més ràpida! —el felicitaven—.
El bus va sentir la notícia com un silenci. Ningú l’esperaria. Ningú li respondria.
Es va anar tornant lent. Trist. Mecànic.
Fins que un matí, dos passatgers parlaven asseguts darrere del conductor.
—Has vist la pel·lícula ‘El 47’? —va dir un.
—La del conductor que va segrestar el bus per amor i justícia al seu barri?—va preguntar l'altre.
Una idea li va recórrer els circuits com electricitat viva. Aquell mateix dia, quan va arribar al carrer Foc, el bus va dubtar. Davant seu, el camí recte cap a la Fira. A l’esquerra, el passeig de la Zona Franca. Va girar.
El conductor va arrufar el front, confós. Els passatgers es van mirar entre ells.
—Deu estar avariat…—, van pensar.
Però el bus sabia perfectament què feia. Quan va arribar al tram elevat, va mirar amunt.
I allà estava. El metro. Biiiiip. Biiiiiiiiip. —. El so va omplir l’aire com una confessió. Els passatgers van callar.
I l’endemà, va tornar a passar. I l’altre. El bus “s’equivocava” de traçat durant tres quilometres i mig. Cada dia tornava a casa.
A les oficines de TMB, algú revisava incidències sense trobar una causa raonable. Una altra vegada, el X3 s’havia desviat. Una altra vegada, a la mateixa hora. Però també hi havia una altra dada: els usuaris ho esperaven. Ho comentaven a les xarxes socials com una anècdota divertida, com una llegenda urbana.
Aquell mateix vespre a la seu de les oficines de Zona Franca, una nota va quedar escrita en un informe, gairebé com una rendició:
“—X3: Recorregut modificat. Actualitzar tireta — Potser algunes línies no només connecten llocs.”