Autor/a
CNB
Categoria
Relat lliure
La parada que no surt al mapa
A les 7:12 del matí, la Lídia entra al metro de la línia 3 a la parada de Les Corts amb una sensació estranya: la certesa silenciosa que aquell dimarts no serà com els altres.
Té cinquanta-sis anys, els cabells castanys travessats per fils de plata que mai no s’ha molestat a tenyir, i una bossa de roba plena de coses que ningú més consideraria importants: una llibreta vella amb pàgines doblegades, un plàtan una mica massa madur, unes ulleres de recanvi i una carta que encara no ha obert.
El metro arriba amb el seu sospir metàl·lic habitual. Les portes s’obren i la Lídia entra en un vagó gairebé buit. S’asseu prop de la finestra, encara que sap perfectament que sota terra no hi ha res a mirar.
Però li agrada la il·lusió que el túnel pugui explicar-li alguna cosa.
Quan el tren arrenca, passa una cosa que la sorprèn.
El rètol lluminós que indica les parades parpelleja. Primer diu Zona Universitària. Després Palau Reial. Tot normal.
Però quan hauria d’aparèixer Maria Cristina, el rètol escriu una altra cosa.
Recordes el 1993?
La Lídia arrufa el front. Mira al voltant. Un estudiant amb auriculars. Una dona amb un gos petit dins d’una bossa. Ningú sembla notar res.
El rètol torna a canviar.
Aquell dia també vas agafar aquesta línia.
Un calfred li recorre l’esquena. El 1993 tenia vint-i-tres anys i treballava en una llibreria que ja no existeix. I sí, agafava sovint la línia 3.
El tren frena a Maria Cristina. Les portes s’obren amb un sospir. Ningú puja.
El rètol continua.
Vas deixar escapar alguna cosa.
—Això és ridícul —murmura ella, gairebé en veu baixa.
Però tot i així obre la bossa i treu la carta que porta des de fa dies sense llegir. El sobre és groguenc, sense remitent. L’havia trobat a la bústia el dissabte anterior.
El metro torna a arrencar.
La Lídia obre la carta.
Dins hi ha només una frase escrita amb tinta blava:
Encara ets a temps de baixar.
En aquell moment el rètol anuncia Fontana… però el tren encara és molt lluny d’allà.
I el més estrany és que el metro s’atura igualment.
Les portes s’obren cap a una andana que la Lídia no reconeix.
No hi ha publicitat. No hi ha mapes. Només rajoles blanques antigues i una olor suau de pols i electricitat.
La dona del gos baixa sense dubtar. L’estudiant també. Tothom surt del vagó com si fos la cosa més normal del món.
La Lídia es queda asseguda.
El rètol torna a parlar.
El 1993 no vas baixar.
I llavors ho recorda.
Un matí com aquell. Un noi que havia conegut a la llibreria. Li havia dit que baixés amb ell a una parada que ja no sortia als mapes.
—Només un moment —li havia dit ell.
Però la Lídia tenia pressa. Tenia por. Tenia la vida planificada.
No va baixar.
Les portes del vagó continuen obertes. L’andana sembla esperar-la amb una paciència infinita.
La Lídia respira profundament. Agafa la bossa i s’aixeca.
—Bé —diu en veu baixa—. Ja toca fer tard.
Baixa del vagó.
Just quan els seus peus toquen l’andana, el tren tanca les portes i marxa cap al túnel fosc.
Quan el soroll desapareix, el silenci és tan profund que sembla un altre tipus de ciutat.
Al fons de l’andana hi ha un home recolzat contra una columna.
Cabells grisos. Somriure tímid.
La mira com si hagués estat esperant tota la vida.
—Has trigat trenta-tres anys —diu.
La Lídia també somriu.
—La línia 3 sempre ha anat una mica lenta.
Té cinquanta-sis anys, els cabells castanys travessats per fils de plata que mai no s’ha molestat a tenyir, i una bossa de roba plena de coses que ningú més consideraria importants: una llibreta vella amb pàgines doblegades, un plàtan una mica massa madur, unes ulleres de recanvi i una carta que encara no ha obert.
El metro arriba amb el seu sospir metàl·lic habitual. Les portes s’obren i la Lídia entra en un vagó gairebé buit. S’asseu prop de la finestra, encara que sap perfectament que sota terra no hi ha res a mirar.
Però li agrada la il·lusió que el túnel pugui explicar-li alguna cosa.
Quan el tren arrenca, passa una cosa que la sorprèn.
El rètol lluminós que indica les parades parpelleja. Primer diu Zona Universitària. Després Palau Reial. Tot normal.
Però quan hauria d’aparèixer Maria Cristina, el rètol escriu una altra cosa.
Recordes el 1993?
La Lídia arrufa el front. Mira al voltant. Un estudiant amb auriculars. Una dona amb un gos petit dins d’una bossa. Ningú sembla notar res.
El rètol torna a canviar.
Aquell dia també vas agafar aquesta línia.
Un calfred li recorre l’esquena. El 1993 tenia vint-i-tres anys i treballava en una llibreria que ja no existeix. I sí, agafava sovint la línia 3.
El tren frena a Maria Cristina. Les portes s’obren amb un sospir. Ningú puja.
El rètol continua.
Vas deixar escapar alguna cosa.
—Això és ridícul —murmura ella, gairebé en veu baixa.
Però tot i així obre la bossa i treu la carta que porta des de fa dies sense llegir. El sobre és groguenc, sense remitent. L’havia trobat a la bústia el dissabte anterior.
El metro torna a arrencar.
La Lídia obre la carta.
Dins hi ha només una frase escrita amb tinta blava:
Encara ets a temps de baixar.
En aquell moment el rètol anuncia Fontana… però el tren encara és molt lluny d’allà.
I el més estrany és que el metro s’atura igualment.
Les portes s’obren cap a una andana que la Lídia no reconeix.
No hi ha publicitat. No hi ha mapes. Només rajoles blanques antigues i una olor suau de pols i electricitat.
La dona del gos baixa sense dubtar. L’estudiant també. Tothom surt del vagó com si fos la cosa més normal del món.
La Lídia es queda asseguda.
El rètol torna a parlar.
El 1993 no vas baixar.
I llavors ho recorda.
Un matí com aquell. Un noi que havia conegut a la llibreria. Li havia dit que baixés amb ell a una parada que ja no sortia als mapes.
—Només un moment —li havia dit ell.
Però la Lídia tenia pressa. Tenia por. Tenia la vida planificada.
No va baixar.
Les portes del vagó continuen obertes. L’andana sembla esperar-la amb una paciència infinita.
La Lídia respira profundament. Agafa la bossa i s’aixeca.
—Bé —diu en veu baixa—. Ja toca fer tard.
Baixa del vagó.
Just quan els seus peus toquen l’andana, el tren tanca les portes i marxa cap al túnel fosc.
Quan el soroll desapareix, el silenci és tan profund que sembla un altre tipus de ciutat.
Al fons de l’andana hi ha un home recolzat contra una columna.
Cabells grisos. Somriure tímid.
La mira com si hagués estat esperant tota la vida.
—Has trigat trenta-tres anys —diu.
La Lídia també somriu.
—La línia 3 sempre ha anat una mica lenta.