MIRADES AMAGADES

Avui marxo cap a la feina com cada matí. Baixo caminant; no agafo l’autobús. No plou i tampoc fa massa fred. M’agrada sentir l’aire a la cara abans d’arribar a la feina.
Arribo a l’estació i passo l’abonament per la màquina. Ja comencen a aparèixer les mirades amagades. Baixo les escales fins a l’andana i m’apropo a la cua que espera el tren. Hi ha gent de totes les edats: estudiants amb motxilles, mares amb presses, avis i àvies tranquils, treballadors i treballadores que encara arrosseguen la son. Però gairebé ningú no mira ningú. La majoria amaguen la mirada.
El tren arriba. Entro i sona el missatge habitual: “Cal deixar lliures els seients per a les persones que ho necessiten”. Avui porto crosses i m’acosto als seients reservats. Ningú aixeca el cap. Totes les mirades continuen amagades.
Tosso lleugerament. Una noia jove aixeca els ulls, em veu i, amb un gest amable, em cedeix el seient. És l’única que ha alçat la mirada. Li ho agraeixo amb un somriure.
M’assec i observo el vagó. Davant meu no veig ulls, veig caps inclinats. Caps que miren cap avall, cap a les mans que sostenen un mòbil. Les pantalles il·luminen els seus rostres concentrats. Algú llegeix en un llibre electrònic, altres passen pàgines d’un llibre de paper, alguns escolten música, algú dorm. No hi ha converses. El silenci és ple de pantalles.
La gent no parla. La gent té la mirada amagada.
Al mig del vagó, un grup d’estudiants comparteix vídeos i missatges. Els dits es mouen ràpidament sobre les pantalles, amb una agilitat mecànica. No paren d’enviar missatges. Però si encara és molt d’hora!
Miro més enllà i, de sobte, trobo uns ulls que em miren. Uns ulls oberts, desperts. Algú que tampoc no té la mirada amagada. Connectem en aquell instant breu i silenciós. Un petit gest de complicitat… i tots dos desviem la mirada, com si aquell contacte fos massa íntim enmig d’aquest silenci amagat.
Una mare dona el pit al seu nadó mentre consulta el mòbil.
El tren s’atura en una altra estació. Entra una parella jove. Semblen enamorats. Es col·loquen l’un al costat de l’altre… i cadascú mira el seu mòbil. No es parlen. Els seus dits teclegen ràpidament, però les seves veus no es troben.
Un avi, que porta el seu net a l’escola, observa el vagó amb calma. En el seu rostre s’intueix una ombra de nostàlgia, potser fins i tot de decepció. Potser recorda com eren aquells viatges fa uns quants anys: converses espontànies, mirades compartides, somriures entre desconeguts. Ara, en canvi, el vagó sembla un bosc de caps inclinats.
Aviat arribaré al meu destí.
Durant tot el trajecte no he vist complicitats, ni somriures, ni converses. Només petites illes de solitud. Som gairebé els mateixos passatgers cada matí i, tanmateix, continuem sent estranys els uns per als altres, com si fos sempre el primer dia.
Les nostres mirades estan, i potser continuaran estan, profundament amagades, dia rere dia. No sé durant quant de temps. Però jo em nego a amagar la meva. No vull aquest tren silenciós de caps inclinats. No vull aquesta actitud que també s’estén, lentament, per altres espais de la nostra societat.
I tu? També vols viatjar així? O prefereixes aixecar el cap i tornar a mirar els altres als ulls? Què estàs disposat a fer?