L'AMOR NO ÉS CEC

El dia que la vaig conèixer va ser en l'estació de metro Encants, de la línia dos. Des de llavors cada matí coincidim a la mateixa hora i en el mateix vagó. No m'atreveixo mai a demanar-li el telèfon, podria pensar que soc un barrut.

Durant el trajecte no deixo de mirar-la. M'hipnotitzen les seves mans quan s'inclina per a acariciar al seu acompanyant que sempre li respon amb agraïment. Jo em quedo observant i és com acariciar el cel. No he vist mai tant d'amor en un sol gest.

Des que la vaig veure per primera vegada, el trajecte fins a arribar al meu destí transcorre amb la velocitat d'un raig. No soc conscient del temps ni miro el rellotge en cap moment. Tampoc tinc gens de pressa, malgrat haver de fitxar, com cada matí faig des que fa un quants anys, en el rellotge de l'oficina. Si pogués, m'asseuria al costat d'ella i l'acompanyaria fins a l'estació final de la línia o fins a la fi del món, si ella m'ho demanés. El temps és relatiu. A vegades, cinc minuts són suficients per a somiar una vida. De moment, gaudeixo del plaer de la seva companyia en aquest viatge subterrani que ignoro cap a on em portarà.

De l'única cosa que soc conscient és que els meus peus s'eleven a centímetres del terra quan la veig entrar. Encara que ella no pugui veure'm, intueixo que sent el mateix que jo. Ho percebo quan veig el seu somriure reflectit en el cristall de la porta abans de sortir tots dos del vagó.

Si és que existeix el paradís, no hi ha cap dubte. No està en les altures sinó aquí sota, quan descendeixo cada matí per les escales del metro.