Sota Terra

El metro de Barcelona sempre m’havia semblat un lloc rutinari, gairebé avorrit.
Però aquella nit, quan Alexis i jo vam baixar a l’andana de la Línia 5, l’aire tenia una densitat estranya, com si algú hagués apagat una part del món.

El rètol electrònic parpellejava: “Propera arribada: —”.

Cap temps, cap informació. Només un guió llarg, com un sospir.

—Això no és normal —va murmurar Alexis.

Vaig voler respondre, però un brunzit profund va recórrer els túnels, un so metàl·lic que vibrava dins dels ossos.

Les llums van tremolar. Durant un instant, tot va quedar a les fosques.

Quan es van encendre de nou, l’andana era buida.

No hi havia ningú més.

Ni un sol rastre de les persones que feia un moment esperaven amb nosaltres.

—Desirèe… —va dir Alexis, agafant-me la mà—.
Hem de sortir d’aquí.

Vam caminar cap a les escales mecàniques, però estaven aturades.

A la paret, un cartell que no hi havia estat abans:
“NO SORTIU. JA ÉS TARD.”

El brunzit va tornar, més intens.

I aleshores el vam veure.

Al fons del túnel, una llum blavosa avançava lentament, com si fos un tren… però no feia el soroll d’un tren.

Era un murmuri, com mil veus parlant alhora en un idioma desconegut.

La llum es deformava, com si fos líquida.

—No és possible… —va dir Alexis.

La cosa es va aturar davant nostre, sense tocar l’andana.

I de la llum van començar a sortir siluetes.

Humanes, però no del tot.

Eren transparents, com reflexos en un vidre brut.

Caminaven sense trepitjar el terra.

Una d’elles es va girar cap a mi. Tenia els meus ulls.

—Això no està passant —vaig xiuxiuejar.

La meva còpia va obrir la boca, però la veu que en va sortir era la d’un altaveu trencat:

—EL TEMPS S’HA ESCAPAT. VOSALTRES TAMBÉ.

Alexis em va estirar, corrent cap a l’altre extrem de l’andana.

Les siluetes ens seguien, movent-se com ombres enganxades a l’aigua.

Vam saltar a la via, sense pensar.

El túnel era fosc, però almenys era real.

O això crèiem.

A mesura que avançàvem, les parets canviaven.

Primer, petites esquerdes.

Després, formes geomètriques impossibles, com si el túnel s’estigués reescrivint.

El terra vibrava sota els nostres peus.

—Desirèe, mira! —va dir Alexis.

Davant nostre, una porta metàl·lica emergia de la paret, com si hagués crescut allà.

S’obria sola, lentament, deixant escapar una llum vermella.

No teníem alternativa.

Vam entrar.

I la porta es va tancar darrere nostre amb un xiulet agut, com un crit esmorteït.

Encara no sabem on som. Només sabem que no és Barcelona. Ni el seu metro. Ni cap lloc que hagi existit mai.

Però sentim el brunzit. Cada cop més a prop.

I sabem que ens està buscant. Continuarem en cerca d'una sortida.