Autor/a
MILES
Categoria
Relat lliure
L’ÚLTIM METRO A MITJANIT
Després de ruixar-me un parell de vegades amb colònia i de posar-me les claus a la butxaca de la bomber, vaig caminar amb la màxima cura cap al rebedor per no fer cap soroll que els pogués despertar. Em vaig apropar de puntetes cap a l’entrada i vaig calçar-me les Converse mentre mirava l’hora al rellotge de la cuina, que marcava vint minuts per a les dotze. Era el moment perfecte per sortir. Feia uns set mesos que repetia aquesta seqüència i, fins ara, els pares no m’havien enxampat mai. No era la primera vegada, però estava tan nerviós com si ho fos. Aquells nervis de les primeres vegades que has quedat amb la persona que et fa sentir papallones a l’estómac. El carrer estava desert, però vaig caminar fent una gran volta per si em trobava algun conegut que pogués enxampar-me i anar de llengua.
Vaig arribar, com cada nit que quedàvem, a l’hora exacta; minut amunt, minut avall, però puntual. Ell arribava de treballar i d’agafar l’últim metro, que el deixava tot just quan tancaven l’estació de Virrei Amat. Jo sempre m’esperava dins del vestíbul del metro al qual s’accedia per la mateixa plaça, en un raconet on gairebé no se’m veia i no feia corrent d'aire ni fred, a prop dels torniquets. Era una estació tan antiga que encara no els havien canviat per les portes de vidre tan modernes que tenen a qualsevol parada del centre de Barcelona. Un cop allà, mirava constantment el rellotge esperant que fos l’hora de veure’l treure el seu caparró, protegit per la bufanda que jo li havia regalat, mentre pujava les escales. I no m’equivocava. Així aparegué: amb un somriure d’orella a orella i un gest mig tímid que feia amb la mà, com si fos el seu millor moment de tot el dia i se li hagués escapat tot el cansament de les vuit hores de feina.
—T’acabaran contractant els de TMB per tancar les estacions aquí al metro, al final —digué amb els ulls brillants i el somriure mantingut.
Dotze anys més tard, després de tantes nits trobant-nos d’amagat, esperant amb neguit aquell moment del dia i junts passant fred a les escales d’aquella entrada de metro tancada que ens acollia, continuem junts. El destí sempre ens ha portat al mateix punt de l’inici: rialles i petons, discussions crítiques de parella, meravelloses reconciliacions, escapades de cap de setmana amb el nostre cadell, visites a l’hospital d’urgències a plena nit, trobades amb familiars en diumenge… I encara recordem com aquella boca de metro de Virrei Amat ha format i formarà part de les nostres vides. Quan passem per davant o hi entrem, ens mirem de reüll i somriem. Sabem que, d'alguna manera, una part de nosaltres encara ens espera allà baix, a prop dels torniquets, on el temps se’ns va aturar per sempre.
Vaig arribar, com cada nit que quedàvem, a l’hora exacta; minut amunt, minut avall, però puntual. Ell arribava de treballar i d’agafar l’últim metro, que el deixava tot just quan tancaven l’estació de Virrei Amat. Jo sempre m’esperava dins del vestíbul del metro al qual s’accedia per la mateixa plaça, en un raconet on gairebé no se’m veia i no feia corrent d'aire ni fred, a prop dels torniquets. Era una estació tan antiga que encara no els havien canviat per les portes de vidre tan modernes que tenen a qualsevol parada del centre de Barcelona. Un cop allà, mirava constantment el rellotge esperant que fos l’hora de veure’l treure el seu caparró, protegit per la bufanda que jo li havia regalat, mentre pujava les escales. I no m’equivocava. Així aparegué: amb un somriure d’orella a orella i un gest mig tímid que feia amb la mà, com si fos el seu millor moment de tot el dia i se li hagués escapat tot el cansament de les vuit hores de feina.
—T’acabaran contractant els de TMB per tancar les estacions aquí al metro, al final —digué amb els ulls brillants i el somriure mantingut.
Dotze anys més tard, després de tantes nits trobant-nos d’amagat, esperant amb neguit aquell moment del dia i junts passant fred a les escales d’aquella entrada de metro tancada que ens acollia, continuem junts. El destí sempre ens ha portat al mateix punt de l’inici: rialles i petons, discussions crítiques de parella, meravelloses reconciliacions, escapades de cap de setmana amb el nostre cadell, visites a l’hospital d’urgències a plena nit, trobades amb familiars en diumenge… I encara recordem com aquella boca de metro de Virrei Amat ha format i formarà part de les nostres vides. Quan passem per davant o hi entrem, ens mirem de reüll i somriem. Sabem que, d'alguna manera, una part de nosaltres encara ens espera allà baix, a prop dels torniquets, on el temps se’ns va aturar per sempre.