3 minuts

El rellotge marca les 17:00, fa calor, però jo estic tremolant.
L'estació bull amb activitat. Tot i ser agost, hi ha gent per tot arreu. Amunt i avall, tothom camina decidit cap al seu destí.

Passo la targeta, però no vull baixar a l’andana. Camino el més lent possible sense que el meu acompanyant se n’adoni.

No diem res, gairebé ni ens mirem. Veig un home tocar la guitarra i vull parar per escoltar-lo. Recordo aquelles nits d’estiu en què ell intentava ensenyar-me acords mentre jo només podia mirar-lo als ulls.

Intento fer una broma, però no em surt la veu. Estic marejada; m’agafo a la barana mentre baixem les escales per no caure.

3 minuts.

Això és el que falta perquè ell pugi al metro i no el torni a veure mai més. Desitjo que hi hagi un accident, una avaria, qualsevol cosa que faci que el nostre temps junts s’allargui. Miro fixament la pantalla: veure la xifra baixar em fa venir nàusees, però no puc apartar la mirada. Sense adonar-me’n, començo a mossegar-me les ungles. Ell, quasi per inèrcia, m’agafa la mà per impedir que segueixi i entrellaça els nostres dits.

—Para —diu fluixet.

Sento una punxada a l’estómac. Assenteixo.
Els minuts van baixant i les meves esperances també.

Una brisa inunda l’estació, senyal de l’arribada imminent del tren. Ell s’aixeca primer, em mira i m’insta perquè faci el mateix.

Ens abracem mentre el tren fa la seva aparició. M’agafo a ell més fort quan veig la gent baixar dels vagons. No és suficient, res ho és. Sento la meva respiració accelerar-se. Vull que canviï d’opinió, que es quedi aquí amb mi, però no dic res. Els passatgers ens esquiven, ens miren encuriosits. No sé quant de temps passa entre l’obertura i el tancament de portes, però a mi no em sembla suficient. Aviat sentim l’avís i ell em deixa anar. Entra. Em quedo molt quieta, intentant no ensorrar-me. Veig com el tren desapareix amb ell dins.

Torno a mirar la pantalla: falten 3 minuts perquè arribi el següent.