Autor/a
Animardent
Categoria
Relat lliure
Jugant a endevinar-te
Era un dia rúfol, frisava per poder pujar a l'autobús i refugiar-se de la rafegada de fred hivernal que tant li esventava els cabells i li fregava el rostre. Amb tot, aquell dia va estar de sort. Va poder esmunyir-se com un linx i caçar un dels pocs seients lliures tan cobejats en aquelles hores concorregudes. No es va ni fixar on acabaria asseguda, sentia la fatiga d'un dia llarg i gris, volia arribar al caliu de la llar d'una vegada, saciar la set i la gana, deixar-se caure en un son reparador. Al costat, un noi jove però no massa, en devia tenir uns 30, clarament amb trets forans, un guiri de manual, absorbit en una lectura que delatava una mica la seva procedència. Ella es va sentir encuriosida i, de fet, francament afortunada de tenir un entreteniment en aquell trajecte taaan habitual i repetitiu de sempre. Podria jugar a detectius i fer volar la imaginació en aquell lapse de temps en què compartirien un espai estret fins a separar definitivament els camins, cadascú cap al destí pertinent. De reüll, intentava captar algunes de les paraules del llibre obert del seu veí misteriós, per conèixer què acaparava l'atenció d’aquell noi, alhora objecte de l'atenta mirada de la veïna. Amb el seu alemany rudimentari, va aconseguir entendre alguns conceptes filosòfics que havia après en la seva trajectòria universitària… cosa que la va sorprendre gratament:
«Un estranger llegint filosofia en un mitjà de transport públic atapeït i sorollós? Quina capacitat de concentració! En realitat, volia saber què hi veien els teus ulls celestes en aquelles planes capaces d'abstreure't la ment cap a qui sap on. Confesso que tenia enveja d'aquell posat introspectiu i intel·lectual, i alhora certa admiració per la passió amb què engolies cada mot, cada concepte, cada petit trosset de món que se't revelava. Encapsulat al teu univers, res aparentment no et pertorbava, mentre el magnetisme de la teva presència robava cadascun dels meus pensaments, despertava la curiositat més fervent rere la màscara de la indiferència que tenia ben entrenada per evitar qualsevol sospita delatora del meu escrutini furtiu.»
De sobte, però, d'una revolada, un sacseig va commoure l'expressió hermètica d'ell i la figurada d'ella. Una llambregada elèctrica els va enllaçar inevitablement les pupil·les obertes com pous curulls del reflex l’un de l'altre. En aquell gest espontani sense treva, es van reconèixer. Ell, en ella, una cara que li resultava familiar. Ella, en ell, la guspira d'un amor incipient que ja havia començat a idealitzar i que mai sadollaria. Algú va prémer l'estop. Era la seva parada.
«Un estranger llegint filosofia en un mitjà de transport públic atapeït i sorollós? Quina capacitat de concentració! En realitat, volia saber què hi veien els teus ulls celestes en aquelles planes capaces d'abstreure't la ment cap a qui sap on. Confesso que tenia enveja d'aquell posat introspectiu i intel·lectual, i alhora certa admiració per la passió amb què engolies cada mot, cada concepte, cada petit trosset de món que se't revelava. Encapsulat al teu univers, res aparentment no et pertorbava, mentre el magnetisme de la teva presència robava cadascun dels meus pensaments, despertava la curiositat més fervent rere la màscara de la indiferència que tenia ben entrenada per evitar qualsevol sospita delatora del meu escrutini furtiu.»
De sobte, però, d'una revolada, un sacseig va commoure l'expressió hermètica d'ell i la figurada d'ella. Una llambregada elèctrica els va enllaçar inevitablement les pupil·les obertes com pous curulls del reflex l’un de l'altre. En aquell gest espontani sense treva, es van reconèixer. Ell, en ella, una cara que li resultava familiar. Ella, en ell, la guspira d'un amor incipient que ja havia començat a idealitzar i que mai sadollaria. Algú va prémer l'estop. Era la seva parada.