Última parada

El metro va arribar amb un sospir metàl·lic a l’estació de Paral·lel. La Dàlia va entrar just abans que es tanquessin les portes, com si algú invisible l’hagués empès a dins. No tenia pressa, però tampoc un destí clar. A aquelles hores, el vagó estava gairebé buit: un home adormit amb el cap recolzat a la finestra, una noia escoltant música i una anciana que estrenyia la seva bossa de mà contra el pit.
La Dàlia es va asseure i va mirar el seu reflex al vidre. Darrerament, tot li semblava aturat, com si la seva vida estigués en pausa entre dues estacions. El tren va arrencar i les llums del túnel van començar a desfilar com pensaments fugaços
A la següent parada va pujar un nen amb una bicicleta petita, d’aquelles del servei AMBici. Era estrany veure’l dins del metro, però ningú no va dir res. El nen es va asseure davant d’ella i la va mirar fixament.
—Saps on acaba aquest tren? —va preguntar amb naturalitat.
La Dàlia va dubtar.
—A l’última estació, suposo.
El nen va negar amb el cap.
—No. Acaba on decideixes baixar.
La Dàlia va somriure, pensant que era una resposta típica d’un nen, però alguna cosa en el seu to la va inquietar. El tren avançava i, a poc a poc, les estacions van deixar de resultar-li familiars. Els noms als rètols semblaven borrosos, com si no volguessin ser llegits.
—T’has perdut? —va insistir el nen.
La Dàlia va mirar al seu voltant. L’home adormit ja no hi era. La noia dels auriculars tampoc. Només quedaven ells dos… i l’anciana, que ara els observava amb un lleu somriure.
—No ho sé —va admetre la Dàlia.
El nen va deixar la bicicleta a terra.
—A vegades, per trobar alguna cosa, primer cal perdre’s una mica.
El tren es va aturar de cop. Les portes es van obrir, però a l’altra banda no hi havia andana, sinó una llum càlida, com de capvespre. L’anciana es va aixecar amb dificultat i va sortir sense mirar enrere.
La Dàlia va sentir un impuls estrany, una barreja de por i curiositat. Va mirar el nen.
—Vens?
Ell va negar.
—Jo ja soc on he de ser.
La Dàlia va respirar fondo i va travessar la porta. A l’instant, el soroll del metro va desaparèixer. Es va trobar en un carrer que reconeixia: el seu antic barri, on no tornava des de feia anys. Tot semblava igual, però més viu.
Es va girar per mirar el tren, però ja no hi era. Només quedava l’eco de la seva arribada. La Dàlia va caminar a poc a poc. Potser no sabia exactament què buscava, però per primera vegada, en molt de temps, sentia que havia baixat a l’estació correcta.