Autor/a
Juls
Categoria
Relat lliure
Suspesa
El telefèric s’enlaira amb un sospir metàl·lic. Barcelona queda sota els meus peus com una fotografia antiga: carrers estrets, terrats bigarrats; un llençol arquitectònic que convida a passejar-lo també a peu de carrer.
Tot just ahir pensava en tu. No esperava trobar-te aquí, molt menys després de… quant? Vint-i-cinc anys? Vint-i-cinc anys que no ens diem res des d’aquella nit un xic absurda, des d’aquell silenci mal explicat i aquell got de whisky sense gel.
Acabes de seure davant meu, amb el mateix gest prudent de sempre, tímida tot i el teu reconegut magnetisme. No em reconeixes i aixeques la cella amb un cert coqueteig inconscient. Em fa somriure, perquè em portes el record d’un instant que ara em fa sentir quelcom indescriptible al pit. Somric. Somrius. Oh… quan ho fas, el cor de cop comença a bategar dubtós, ràpid, fort, lent… sacsejades de records.
El trajecte avança lent i, de sobte, el telefèric redueix la marxa fins a quedar gairebé suspès. A fora, els primers focs artificials esclaten sobre el port. La cabina s’omple de colors tremolosos. Algú diu que ens donaran uns minuts perquè tothom pugui mirar.
Som sis persones dins la cabina, però el món s’ha reduït a dues.
- Veig que ja no tens por de les altures _ afirmes.
Somric.
- No. Ja no. O potser sí, però d’una altra manera.
El silenci pesa més que l’aturada i les mirades molt més que aquestes espurnes de colors al cel. M’has reconegut i, en saber-ho, les cames m’han començat a tremolar.
- Vaig respectar la teva decisió; m’agradaves, però totes dues sabíem que no era el moment _ dius finalment.
Jo recordo un sofà i una porta tancada. Tu recordes una trucada que no vaig respondre. Jo, una carta que mai va arribar. Tu, un missatge que vas interpretar com una renúncia. Hem viscut vint-i-cinc anys sostenint versions diferents de la mateixa història. Tu miraves el got de whisky des del replà abans de pujar a casa teva; jo, des de cedir a quelcom que no hauria pres en cap altra circumstància.
Ens mirem amb una mena de nostàlgia tendra.
- Vaig pensar que no volies tornar a veure’m.
- Vaig pensar que m’havies oblidat.
La ciutat continua quieta sota nostre. El vent gronxa lleument la cabina. I en aquest lapse de temps, en aquest espai desarrelat ens expliquem els buits: les feines, les mudances, les pèrdues petites i, sobretot, les grans. Les altres persones fan veure que no escolten, però ho escolten tot.
No podem recuperar el temps. No era el que havia de passar. Vam fer un nus al fil vermell i no ho sabíem. Estàs convençuda que calia viure el que hem viscut.
Quan el telefèric torna a moure’s, alguna cosa també es posa en marxa dins nostre.
Arribem a l’estació sense abraçades dramàtiques, ans al contrari.
- Et sembla si prenem un cafè?
No tornarem a ser qui érem; però sí que podem ser qui som, ara.
Baixo primer. Just abans que les portes es tanquin, pronuncies el meu nom com ho feies abans, amb una veu que sembla venir de molt lluny i de molt endins alhora. Aquesta vegada no em quedo immòbil: deixo que el silenci es trenqui i et responc, conscient que en aquest gest minúscul hi cap tot el que no ens hem dit.
Tot just ahir pensava en tu. No esperava trobar-te aquí, molt menys després de… quant? Vint-i-cinc anys? Vint-i-cinc anys que no ens diem res des d’aquella nit un xic absurda, des d’aquell silenci mal explicat i aquell got de whisky sense gel.
Acabes de seure davant meu, amb el mateix gest prudent de sempre, tímida tot i el teu reconegut magnetisme. No em reconeixes i aixeques la cella amb un cert coqueteig inconscient. Em fa somriure, perquè em portes el record d’un instant que ara em fa sentir quelcom indescriptible al pit. Somric. Somrius. Oh… quan ho fas, el cor de cop comença a bategar dubtós, ràpid, fort, lent… sacsejades de records.
El trajecte avança lent i, de sobte, el telefèric redueix la marxa fins a quedar gairebé suspès. A fora, els primers focs artificials esclaten sobre el port. La cabina s’omple de colors tremolosos. Algú diu que ens donaran uns minuts perquè tothom pugui mirar.
Som sis persones dins la cabina, però el món s’ha reduït a dues.
- Veig que ja no tens por de les altures _ afirmes.
Somric.
- No. Ja no. O potser sí, però d’una altra manera.
El silenci pesa més que l’aturada i les mirades molt més que aquestes espurnes de colors al cel. M’has reconegut i, en saber-ho, les cames m’han començat a tremolar.
- Vaig respectar la teva decisió; m’agradaves, però totes dues sabíem que no era el moment _ dius finalment.
Jo recordo un sofà i una porta tancada. Tu recordes una trucada que no vaig respondre. Jo, una carta que mai va arribar. Tu, un missatge que vas interpretar com una renúncia. Hem viscut vint-i-cinc anys sostenint versions diferents de la mateixa història. Tu miraves el got de whisky des del replà abans de pujar a casa teva; jo, des de cedir a quelcom que no hauria pres en cap altra circumstància.
Ens mirem amb una mena de nostàlgia tendra.
- Vaig pensar que no volies tornar a veure’m.
- Vaig pensar que m’havies oblidat.
La ciutat continua quieta sota nostre. El vent gronxa lleument la cabina. I en aquest lapse de temps, en aquest espai desarrelat ens expliquem els buits: les feines, les mudances, les pèrdues petites i, sobretot, les grans. Les altres persones fan veure que no escolten, però ho escolten tot.
No podem recuperar el temps. No era el que havia de passar. Vam fer un nus al fil vermell i no ho sabíem. Estàs convençuda que calia viure el que hem viscut.
Quan el telefèric torna a moure’s, alguna cosa també es posa en marxa dins nostre.
Arribem a l’estació sense abraçades dramàtiques, ans al contrari.
- Et sembla si prenem un cafè?
No tornarem a ser qui érem; però sí que podem ser qui som, ara.
Baixo primer. Just abans que les portes es tanquin, pronuncies el meu nom com ho feies abans, amb una veu que sembla venir de molt lluny i de molt endins alhora. Aquesta vegada no em quedo immòbil: deixo que el silenci es trenqui i et responc, conscient que en aquest gest minúscul hi cap tot el que no ens hem dit.