Autor/a
Spice
Categoria
Relat lliure
El Funicular de Lluna Plena
Una tòrrida nit d’estiu em tocava tancar el Paral·lel. A l'andana del funicular, hi vaig veure un home vell recolzat sobre la paret. Recordo que m’hi vaig adreçar per fer-lo marxar i el vaig acompanyar a la sortida.
—Sap que el funicular tanca a les vuit del vespre i són gairebé les dues de la matinada?
El senyor va fer que sí amb el cap.
—I per què ve?
—De veritat ho vols saber, noi? —va dir amb posat trist.
L’estació era buida i jo, curiós. El senyor va començar a parlar.
«Una nit com avui, als disset anys, em vaig refugiar aqui de la pluja. A l’entrada hi havia una noia d’uns vint-i-cinc anys d’ulls avellanats i vestit blau cel. Tenia la mirada trista, però em va fer un mig somriure.
—Ets ben xop —va dir.
—Sí, m’ha agafat de ple. Fa gaire que t’aixoplugues?
—No m’aixoplugo, miro la pluja —va arquejar els llavis divertida—. Però també espero el funicular. Tu també tornes a casa?
—Sí... Però si el funicular és tancat a aquestes hores! Passaràs la nit aquí?
—T’equivoques. Ho vols veure?
Vam caminar per l'estació deserta. El cor em bategava ràpid pel neguit de traspassar alguna línia prohibida. A l'andana hi esperava un funicular amb les portes obertes com una bèstia pacient, convidant a entrar algun imprudent.
—Veig que encara no em creies —va dir ella en veure’m la cara—. Vols pujar? Avui hi ha lluna plena i, si deixa de ploure, potser la veurem.
Com que l’endemà era festiu i estava intrigat, vaig pujar al vagó. Les portes es van tancar i, per un moment, em vaig sentir atrapat.
El trajecte era curt i majoritàriament tunelat, però quan vam veure el cel ja no plovia i la lluna brillava en una clariana, com si haguéssim travessat a una altra realitat. Vam baixar a l’andana i el funicular va marxar.
—Com tornaré? —vaig preguntar.
—Pots baixar a peu —va respondre—, però ja que ets aquí, vols eixugar-te a casa meva? No vull que et refredis per culpa meva.
Vam pujar per un camí costerut i vam arribar a una casa petita i antiga, però amb encant. Em va dir que passés al menjador i em va donar una tovallola per eixugar-me els cabells. Ens vam asseure i vam parlar fins que ja no podíem reprimir els badalls.
—Crec que hauríem d’anar a dormir; si vols, pots dormir al sofà.
Ella va pujar les escales, i jo em vaig ajeure i vaig tancar els ulls.
Havia perdut la noció del temps quan un soroll al pis de dalt em va alertar. M’hi vaig dirigir amb aprensió. A dalt de les escales, dreta, mirant per la finestra, hi havia ella, compungida, amb la pluja d'aquella nit vessant dels seus ulls. La vaig abraçar. Notava el seu alè al pit i les llàgrimes lliscant pel meu coll, però també una foscor que bé podria haver engolit la lluna d'aquella nit. Com si ella m'hagués llegit el pensament, va aixecar el cap i els nostres llavis es van trobar.
El sol indiscret ja treia el cap per la finestra quan em va demanar que marxés. Li vaig preguntar si necessitava ajuda o si volia parlar, però va fer que no. Li vaig dir que tornaria i vaig marxar cap a casa.
Des d’aleshores, les nits com aquella vinc a l’estació per retrobar-la. Però sembla que avui tampoc... com els altres dies.»
L'home vell va marxar caminant i jo em vaig quedar pensatiu.
L’endemà, quan ja ho havia revisat tot, em vaig dirigir cap a l’andana del funicular. Aleshores vaig sentir un soroll fort. Vaig córrer, però el funicular ja marxava. Per una de les finestres em va semblar veure una parella jove: ell xop i ella vestida de blau, travessant de nou cap a la lluna plena.
—Sap que el funicular tanca a les vuit del vespre i són gairebé les dues de la matinada?
El senyor va fer que sí amb el cap.
—I per què ve?
—De veritat ho vols saber, noi? —va dir amb posat trist.
L’estació era buida i jo, curiós. El senyor va començar a parlar.
«Una nit com avui, als disset anys, em vaig refugiar aqui de la pluja. A l’entrada hi havia una noia d’uns vint-i-cinc anys d’ulls avellanats i vestit blau cel. Tenia la mirada trista, però em va fer un mig somriure.
—Ets ben xop —va dir.
—Sí, m’ha agafat de ple. Fa gaire que t’aixoplugues?
—No m’aixoplugo, miro la pluja —va arquejar els llavis divertida—. Però també espero el funicular. Tu també tornes a casa?
—Sí... Però si el funicular és tancat a aquestes hores! Passaràs la nit aquí?
—T’equivoques. Ho vols veure?
Vam caminar per l'estació deserta. El cor em bategava ràpid pel neguit de traspassar alguna línia prohibida. A l'andana hi esperava un funicular amb les portes obertes com una bèstia pacient, convidant a entrar algun imprudent.
—Veig que encara no em creies —va dir ella en veure’m la cara—. Vols pujar? Avui hi ha lluna plena i, si deixa de ploure, potser la veurem.
Com que l’endemà era festiu i estava intrigat, vaig pujar al vagó. Les portes es van tancar i, per un moment, em vaig sentir atrapat.
El trajecte era curt i majoritàriament tunelat, però quan vam veure el cel ja no plovia i la lluna brillava en una clariana, com si haguéssim travessat a una altra realitat. Vam baixar a l’andana i el funicular va marxar.
—Com tornaré? —vaig preguntar.
—Pots baixar a peu —va respondre—, però ja que ets aquí, vols eixugar-te a casa meva? No vull que et refredis per culpa meva.
Vam pujar per un camí costerut i vam arribar a una casa petita i antiga, però amb encant. Em va dir que passés al menjador i em va donar una tovallola per eixugar-me els cabells. Ens vam asseure i vam parlar fins que ja no podíem reprimir els badalls.
—Crec que hauríem d’anar a dormir; si vols, pots dormir al sofà.
Ella va pujar les escales, i jo em vaig ajeure i vaig tancar els ulls.
Havia perdut la noció del temps quan un soroll al pis de dalt em va alertar. M’hi vaig dirigir amb aprensió. A dalt de les escales, dreta, mirant per la finestra, hi havia ella, compungida, amb la pluja d'aquella nit vessant dels seus ulls. La vaig abraçar. Notava el seu alè al pit i les llàgrimes lliscant pel meu coll, però també una foscor que bé podria haver engolit la lluna d'aquella nit. Com si ella m'hagués llegit el pensament, va aixecar el cap i els nostres llavis es van trobar.
El sol indiscret ja treia el cap per la finestra quan em va demanar que marxés. Li vaig preguntar si necessitava ajuda o si volia parlar, però va fer que no. Li vaig dir que tornaria i vaig marxar cap a casa.
Des d’aleshores, les nits com aquella vinc a l’estació per retrobar-la. Però sembla que avui tampoc... com els altres dies.»
L'home vell va marxar caminant i jo em vaig quedar pensatiu.
L’endemà, quan ja ho havia revisat tot, em vaig dirigir cap a l’andana del funicular. Aleshores vaig sentir un soroll fort. Vaig córrer, però el funicular ja marxava. Per una de les finestres em va semblar veure una parella jove: ell xop i ella vestida de blau, travessant de nou cap a la lluna plena.