No ho va veure venir

Avui no hi eren a l’andana.
Des de feia un parell de mesos, cada dimarts a les vuit del vespre baixava a l’estació de La Sagrera. Puntualment, dos minuts abans que arribés el metro, i ja des del primer dia, les vaig veure: una parella. Les faccions de les seves cares delataven que eren mare i filla. La mare, cega.
Quan arribava el comboi, la filla apropava la seva mare a la primera porta del primer vagó i començava un ritual que es repetiria cada dimarts: la filla, quan la porta s’obria i el pas estava lliure, xiuxiuejava “ara”. Llavors la mare es lliurava del seu braç amb un gest desagradable, com qui vol treure’s un esquitx de la mà; després, una passa decidida cap al vagó i directa cap als primers seients de l’esquerra, on s’acomodava. Semblava voler donar una petita demostració d’independència a la seva ceguesa. La filla la seguia mansament i seia al seu costat.
La curiositat em feia seguir-les i col·locar-me als seients de la dreta, des d’on podia observar-les sense ser vist. La mare, òbviament, perquè no hi veia; i la filla, perquè encara que hi veia, no mirava: tan bon punt seia, clavava els ulls a terra i no els aixecava durant les quatre parades que durava el seu trajecte.
Només parlava la mare i de la seva boca únicament sortien queixes, guarnides, de tant en tant, amb alguns retrets, sempre dirigits contra ella. La filla només contestava amb monosíl·labs i, quan es cansava de respondre, assentia o negava amb el cap, com parlant per a ella mateixa.
La imaginava la petita de diversos germans. Tots ells prenent les seves decisions, unes molt pensades, altres casuals. Les germanes més grans i els nois, amb més llibertat, amb menys pressió familiar. I, progressivament, d’una forma no premeditada i sense decidir-ho conscientment, la més petita va acabar convertida, obligada per les circumstàncies, en un gos pigall. I, a sobre, en un gos maltractat. Com fem a vegades, d’una forma inconscient però no menys cruel, castigant els que tenim a prop per les misèries de les nostres vides, de les quals no són responsables.
I cada dimarts el mateix ritual: primera porta del primer vagó, “ara”, lliurar-se del braç, pas decidit, seients de l’esquerra.
Vaig estar temptat moltes vegades de baixar a la seva parada, seguir-les i intentar saber més de les seves vides. Però mai no em vaig decidir.
I avui no hi eren a l’andana.
Vaig entrar per la primera porta del primer vagó, com sempre, i vaig seure a la dreta, com sempre.
Quan les portes estaven a punt de tancar-se, va entrar la filla precipitadament. I sola.
El metro va iniciar el seu recorregut, aturant-se bruscament als pocs metres.
Les portes es van tornar a obrir. Van passar bastants segons abans que entressin dos nois, pels seus gestos, molt alterats:
—Una vella cega, pobra, ha caigut a la via —va dir un d’ells, amb un to deliberadament alt, orgullós de ser el primer a poder donar-nos la notícia.
—Jo crec que s’ha tirat! S’ha deixat anar del braç d’una noia i ha fet un pas decidit cap a la via —va matisar l’altre.
Tothom els mirava amb sorpresa i horror. Menys jo, que mirava la filla, i ella, que mirava el terra, com sempre.
Jo era l’únic, des d’on estava, que va poder percebre un lleuger moviment a la comissura dels seus llavis. Un esbós de somriure.