A dalt del cel de Montjuïc

El Telefèric de Montjuïc s’elevava lentament, separant el terra de la ciutat de l’aire fresc del matí. La cabina vibrava lleument mentre Barcelona es desplegava sota els nostres peus, un mosaic de carrers, teulades i arbres que semblaven tocar-se des de la distància.

En Míriam, amb la càmera penjant del coll, observava les siluetes dels vianants com formiguetes que anaven i venien. Al seu costat, un nen assenyalava emocionat els vaixells que flotaven al port, i els seus pares somreien, deixant que l’excitació del fill contagiés també l’aire dins la cabina.

De sobte, una brisa més forta va sacsejar la cabina. La ciutat va semblar silenciar-se, i només quedava el ritme pausat del Telefèric i la respiració de qui s’atrevia a mirar el món des de dalt. En aquell instant, la Míriam va sentir que tot podia esperar: els correus electrònics, les presses, els petits problemes quotidians. El temps s’havia aturat entre el cel i la terra.

A mesura que la cabina s’acostava a la part alta, les vistes es tornaven més íntimes. Els jardins de Montjuïc, els murs de pedra de l’antiga fortalesa, els petits grups de persones passejant sota els pins. Tot semblava una pintura que només ella podia contemplar des d’aquella altura.

Quan la cabina va tocar terra, en Míriam va baixar amb la sensació d’haver viatjat més que quilòmetres: havia recorregut emocions, silencis i mirades compartides amb desconeguts que mai no veuria més. I mentre la ciutat tornava al seu ritme habitual, ella somreia. El Telefèric no només la portava d’un punt a un altre: la connectava amb el cor de Barcelona i amb el record que la vida, de vegades, s’ha de mirar des de dalt per apreciar-la de veritat.