Autor/a
Mada
Categoria
Relat lliure
Donde da la vuelta el 19
He tornat a agafar la línia del 19 per pujar al meu antic carrer. Procuro estar asseguda quan l’autobús puja el final de Dante Alighieri. A la mama i a mi ens feia molta gràcia al principi, quan el 19 va deixar de tenir l’origen i el final al carrer de Farnés, o com es deia abans “donde da la vuelta el 19”. Allò va ser tot un esdeveniment, perquè ja no havíem de fer la pujada a peu carregades amb la compra, o millor dit, perquè la mama ja no havia d’anar carregada. Era com si ens haguessin ancorat al món a través d’una línia d’autobús. Això que al lector pot semblar-li una nimietat, era tot un salt en qualitat de vida per una família sense cotxe. Molts taxistes s’havien negat a fer aquella pujada indòmita.
Ara pujo jo sola al 19, recolzo el cap a la finestreta. L’autobús puja pel carrer Llobregós, Dante Alighieri només baixa, les voreres són més amples, però no podem veure el barri bullir de gent, ni l’administració de loteria de la Rambla del Carmel a vessar perquè és l’any 1991 i ha caigut la grossa de Nadal. Tanmateix, la línia encara fa la nostra pujada, abans d’enfilar el carrer Josep Sant Genís fins a la Vall d’Hebron. Tanco els ulls i veig la mama a la parada aixecant el braç. La veig picant aquelles targetes allargades blanques i blaves que servien per a fer deu viatges. Veig a la mama amb el cistell de vímet, dient-me que m’afanyi que avui és diumenge i passen molt de tant en tant i veig a la mama a la parada esperant que arribi l’autobús per anar a l’hospital, la nena baixant del mateix autobús al qual la mare puja.
El 19 també em portava a l’institut, pràcticament em deixava a la porta de l’antic Sant Josep de Calassanç, actualment Moises Broggi. Trobo que si he de fer tants aclariments en el relat és perquè han canviat molt les coses, i si han canviat molt les coses és perquè m’he fet gran. I a mi el que m’agrada és imaginar que soc la nena agafada de la mà lliure de la mare, perquè l’altra mà sempre està ocupada amb el cistell de vímet.
La veu anuncia la propera parada: Josep Sant Genís, aprofito al màxim tot el que puc asseguda, com feia amb la mama. També dic adeu al conductor. Enfilo la resta de pujada, que canvia de nom i és d’un únic sentit. Arribo al meu carrer —perquè aquest sempre serà el meu carrer— Ramón Rocafull, obro la motxilla que duc penjada i busco les claus, no vull picar per si dorm o per si descansa al sofà, no vull fer-la aixecar.
Ara que el 19 ja no dona la volta al carrer Farnés ni pot pujar pel carrer Dante, ni el barri bull com ho feia abans, ara que la parada de baixada la tenim gairebé a la porta de casa —abans estava al carrer Santa Rosalia— la mama ja no agafa l’autobús. Ja no surt mai de casa perquè les cames li pesen, li pesen més que la compra que carregava quan havíem de pujar a peu, perquè l’esquena s’ha tornat de vímet com el seu cistell i la finestreta del món ja no diu “no us aboqueu a la finestra” o “sortida d’emergència”. Ara soc jo la que de tant en tant agafa el 19 (sempre asseguda durant la pujada) per portar-li un bocí del món que abans s’amagava rere les parades dels autobusos.
Ara pujo jo sola al 19, recolzo el cap a la finestreta. L’autobús puja pel carrer Llobregós, Dante Alighieri només baixa, les voreres són més amples, però no podem veure el barri bullir de gent, ni l’administració de loteria de la Rambla del Carmel a vessar perquè és l’any 1991 i ha caigut la grossa de Nadal. Tanmateix, la línia encara fa la nostra pujada, abans d’enfilar el carrer Josep Sant Genís fins a la Vall d’Hebron. Tanco els ulls i veig la mama a la parada aixecant el braç. La veig picant aquelles targetes allargades blanques i blaves que servien per a fer deu viatges. Veig a la mama amb el cistell de vímet, dient-me que m’afanyi que avui és diumenge i passen molt de tant en tant i veig a la mama a la parada esperant que arribi l’autobús per anar a l’hospital, la nena baixant del mateix autobús al qual la mare puja.
El 19 també em portava a l’institut, pràcticament em deixava a la porta de l’antic Sant Josep de Calassanç, actualment Moises Broggi. Trobo que si he de fer tants aclariments en el relat és perquè han canviat molt les coses, i si han canviat molt les coses és perquè m’he fet gran. I a mi el que m’agrada és imaginar que soc la nena agafada de la mà lliure de la mare, perquè l’altra mà sempre està ocupada amb el cistell de vímet.
La veu anuncia la propera parada: Josep Sant Genís, aprofito al màxim tot el que puc asseguda, com feia amb la mama. També dic adeu al conductor. Enfilo la resta de pujada, que canvia de nom i és d’un únic sentit. Arribo al meu carrer —perquè aquest sempre serà el meu carrer— Ramón Rocafull, obro la motxilla que duc penjada i busco les claus, no vull picar per si dorm o per si descansa al sofà, no vull fer-la aixecar.
Ara que el 19 ja no dona la volta al carrer Farnés ni pot pujar pel carrer Dante, ni el barri bull com ho feia abans, ara que la parada de baixada la tenim gairebé a la porta de casa —abans estava al carrer Santa Rosalia— la mama ja no agafa l’autobús. Ja no surt mai de casa perquè les cames li pesen, li pesen més que la compra que carregava quan havíem de pujar a peu, perquè l’esquena s’ha tornat de vímet com el seu cistell i la finestreta del món ja no diu “no us aboqueu a la finestra” o “sortida d’emergència”. Ara soc jo la que de tant en tant agafa el 19 (sempre asseguda durant la pujada) per portar-li un bocí del món que abans s’amagava rere les parades dels autobusos.