Autor/a
Albi
Categoria
Relat lliure
Propera parada Sagrada Familia
El panell lluminós anunciava “Sagrada Família” quan el tren de la L5 es va aturar amb el seu sospir metàl·lic habitual. La Marta es va aixecar, es va penjar bé la motxilla a l’espatlla i es va deixar arrossegar pel corrent de gent cap al passadís de transbord. Anava amb pressa, com sempre. No va mirar els rètols.
En girar un revolt que hauria jurat no haver vist mai, alguna cosa va canviar. El brogit constant del metro es va esvair. Les rajoles blanques van donar pas a un terra irregular, de pedra. L’aire feia olor de pols i de calç humida.
—Hola? —va dir, amb un fil de veu.
Ningú no va respondre. Només el ritme sec d’un martell.
Va avançar amb cautela, i el passadís es va obrir de sobte a un espai immens. La llum no era elèctrica, sinó càlida, tremolosa. Homes amb roba d’una altra època treballaven dalt de bastides de fusta, carregant blocs, mesurant, picant pedra. Davant seu, tot just uns murs incipients i columnes que començaven a créixer: la Sagrada Família als seus inicis.
La Marta va parpellejar, desconcertada.
Un home amb barba, concentrat, va passar pel seu costat murmurant xifres, com si dibuixés formes invisibles a l’aire. Altres obrers cridaven instruccions. Tot era viu, desordenat, intens.
Va fer mitja volta, però el passadís ja no hi era.
Va continuar caminant, gairebé sense decidir-ho. A cada pas, l’escena canviava. Les bastides s’enfilaven més amunt, les columnes es tornaven més complexes, les façanes prenien forma. També canviaven els treballadors: la roba, les eines, les veus.
En un moment, un silenci estrany ho va cobrir tot. A la llunyania, sirenes. El cel, visible entre torres encara inacabades, es tenyia de gris. L’obra semblava aturada. Alguns homes parlaven en veu baixa, amb una gravetat que es podia tocar. La Marta va notar un pes al pit, com si el temps s’hagués espessit.
Va seguir endavant.
Les dècades passaven sense transició. El ciment apareixia al costat de la pedra, grues modernes s’alçaven entre formes antigues. Turistes amb càmeres es barrejaven amb obrers amb armilles reflectants.
I llavors, gairebé sense adonar-se’n, va arribar.
Les torres s’alçaven completes, impossibles. La llum del sol es reflectia a la creu central, acabada feia poc, brillant com un far. Tot respirava una calma nova, com si, després de tant de temps, l’edifici hagués trobat finalment el seu alè.
La Marta es va quedar immòbil.
—Ha costat, oi?
Es va girar. Un home gran la mirava amb un somriure serè.
—Molt —va respondre ella, sense pensar.
L’home va assentir i li va assenyalar un passadís que no havia vist.
—El teu tren està a punt de sortir.
La Marta va dubtar un instant, però el so familiar d’un comboi apropant-se la va fer reaccionar. Va travessar el passadís i, de cop, tornava a ser al metro: rajoles, llum blanca, anuncis, gent.
El panell indicava “L2”. Les portes es van obrir.
Va entrar encara una mica atordida. Ningú no semblava haver notat res.
Quan el tren va arrencar, la Marta va mirar el seu reflex al vidre. Tenia les mans empolsinades.
I, per un instant, li va semblar sentir, molt lluny, l’eco d’un martell.
En girar un revolt que hauria jurat no haver vist mai, alguna cosa va canviar. El brogit constant del metro es va esvair. Les rajoles blanques van donar pas a un terra irregular, de pedra. L’aire feia olor de pols i de calç humida.
—Hola? —va dir, amb un fil de veu.
Ningú no va respondre. Només el ritme sec d’un martell.
Va avançar amb cautela, i el passadís es va obrir de sobte a un espai immens. La llum no era elèctrica, sinó càlida, tremolosa. Homes amb roba d’una altra època treballaven dalt de bastides de fusta, carregant blocs, mesurant, picant pedra. Davant seu, tot just uns murs incipients i columnes que començaven a créixer: la Sagrada Família als seus inicis.
La Marta va parpellejar, desconcertada.
Un home amb barba, concentrat, va passar pel seu costat murmurant xifres, com si dibuixés formes invisibles a l’aire. Altres obrers cridaven instruccions. Tot era viu, desordenat, intens.
Va fer mitja volta, però el passadís ja no hi era.
Va continuar caminant, gairebé sense decidir-ho. A cada pas, l’escena canviava. Les bastides s’enfilaven més amunt, les columnes es tornaven més complexes, les façanes prenien forma. També canviaven els treballadors: la roba, les eines, les veus.
En un moment, un silenci estrany ho va cobrir tot. A la llunyania, sirenes. El cel, visible entre torres encara inacabades, es tenyia de gris. L’obra semblava aturada. Alguns homes parlaven en veu baixa, amb una gravetat que es podia tocar. La Marta va notar un pes al pit, com si el temps s’hagués espessit.
Va seguir endavant.
Les dècades passaven sense transició. El ciment apareixia al costat de la pedra, grues modernes s’alçaven entre formes antigues. Turistes amb càmeres es barrejaven amb obrers amb armilles reflectants.
I llavors, gairebé sense adonar-se’n, va arribar.
Les torres s’alçaven completes, impossibles. La llum del sol es reflectia a la creu central, acabada feia poc, brillant com un far. Tot respirava una calma nova, com si, després de tant de temps, l’edifici hagués trobat finalment el seu alè.
La Marta es va quedar immòbil.
—Ha costat, oi?
Es va girar. Un home gran la mirava amb un somriure serè.
—Molt —va respondre ella, sense pensar.
L’home va assentir i li va assenyalar un passadís que no havia vist.
—El teu tren està a punt de sortir.
La Marta va dubtar un instant, però el so familiar d’un comboi apropant-se la va fer reaccionar. Va travessar el passadís i, de cop, tornava a ser al metro: rajoles, llum blanca, anuncis, gent.
El panell indicava “L2”. Les portes es van obrir.
Va entrar encara una mica atordida. Ningú no semblava haver notat res.
Quan el tren va arrencar, la Marta va mirar el seu reflex al vidre. Tenia les mans empolsinades.
I, per un instant, li va semblar sentir, molt lluny, l’eco d’un martell.