Autor/a
Usuario #6382
Categoria
Relat lliure
Disculpin les molesties
A quarts de vuit del matí, el metro de Barcelona semblava més una instal·lació d’art contemporani que un mitjà de transport. Els vagons, atapeïts com sardines, vibraven amb un ritme que oscil·lava entre “parada tècnica indefinida” i “acceleració inesperada cap a un horitzó desconegut”. En Martí, que cada dia s’enfrontava a aquella jungla subterrània, sospirava mentre intentava agafar-se al passamanos, que tenia la resistència d’un estalvi bancari en temps de crisi.
—Propera estació: Sagrada Família… o no —es va sentir pel sistema de megafonia, amb la veu d’una assistent que semblava més confusa que qualsevol passatger.
Un senyor amb corbata i cara de preocupació discutia amb la màquina expenedora de bitllets, que refusava cada targeta amb la dignitat d’una diva. Una mare intentava contenir una nena que, amb els ulls com plats, preguntava cada cinc segons si aquell vagó tenia aire condicionat. —Sí, només quan funciona —responia ella amb un somriure resignat que en Martí va trobar gairebé poètic.
Entre corbes i frens inesperats, el vagó s’aturava sovint sense motiu aparent. Un passatger va cridar:
—Atenció! Hem perdut un riel!
Naturalment, ningú no va poder confirmar-ho. Els altaveus anunciaven estacions que ja havien passat fa cinc minuts. Una senyora amb un abric massa llarg per al vagó mirava al sostre com si esperés que la il·luminació fluorescent li donés algun missatge secret de l’univers.
Els més experimentats havien desenvolupat tècniques de supervivència que semblaven sortides d’una pel·lícula d’acció: un home s’havia assegurat al passamanos amb cordes imaginàries, una parella equilibrava bosses i carteres com acrobates de circ, i una jove amb auriculars es movia al ritme de la música com si això pogués salvar-la de les vibracions imprevisibles del tren.
En Martí, entre un sospir i un altre, va començar a fer-se preguntes filosòfiques: ¿era aquell vagó un transport públic o un laboratori per estudiar la paciència i la resiliència humana? I, sobretot, si alguna de les persones que cridaven “ens hem perdut un riel” realment tenia raó.
Quan finalment el tren va arribar a la seva estació, amb un retard que ja havia desafiat qualsevol concepte de puntualitat, en Martí va baixar amb la sensació d’haver sobreviscut a una comèdia absurda. I mentre la porta es tancava darrere seu, va veure que el vagó següent ja esperava, igual de caòtic i imprevisible, com un monstre subterrani que mai no dorm.
—Benvinguts al metro de Barcelona —va murmurar per a si mateix—, on la realitat supera la ficció, i la ficció seria més fiable.
I mentre caminava cap a la sortida, pensava que potser aquella experiència subterrània havia estat una metàfora de la vida: imprevisible, sorollosa, i completament impossible de controlar, però tan necessària com respirar.
—Propera estació: Sagrada Família… o no —es va sentir pel sistema de megafonia, amb la veu d’una assistent que semblava més confusa que qualsevol passatger.
Un senyor amb corbata i cara de preocupació discutia amb la màquina expenedora de bitllets, que refusava cada targeta amb la dignitat d’una diva. Una mare intentava contenir una nena que, amb els ulls com plats, preguntava cada cinc segons si aquell vagó tenia aire condicionat. —Sí, només quan funciona —responia ella amb un somriure resignat que en Martí va trobar gairebé poètic.
Entre corbes i frens inesperats, el vagó s’aturava sovint sense motiu aparent. Un passatger va cridar:
—Atenció! Hem perdut un riel!
Naturalment, ningú no va poder confirmar-ho. Els altaveus anunciaven estacions que ja havien passat fa cinc minuts. Una senyora amb un abric massa llarg per al vagó mirava al sostre com si esperés que la il·luminació fluorescent li donés algun missatge secret de l’univers.
Els més experimentats havien desenvolupat tècniques de supervivència que semblaven sortides d’una pel·lícula d’acció: un home s’havia assegurat al passamanos amb cordes imaginàries, una parella equilibrava bosses i carteres com acrobates de circ, i una jove amb auriculars es movia al ritme de la música com si això pogués salvar-la de les vibracions imprevisibles del tren.
En Martí, entre un sospir i un altre, va començar a fer-se preguntes filosòfiques: ¿era aquell vagó un transport públic o un laboratori per estudiar la paciència i la resiliència humana? I, sobretot, si alguna de les persones que cridaven “ens hem perdut un riel” realment tenia raó.
Quan finalment el tren va arribar a la seva estació, amb un retard que ja havia desafiat qualsevol concepte de puntualitat, en Martí va baixar amb la sensació d’haver sobreviscut a una comèdia absurda. I mentre la porta es tancava darrere seu, va veure que el vagó següent ja esperava, igual de caòtic i imprevisible, com un monstre subterrani que mai no dorm.
—Benvinguts al metro de Barcelona —va murmurar per a si mateix—, on la realitat supera la ficció, i la ficció seria més fiable.
I mentre caminava cap a la sortida, pensava que potser aquella experiència subterrània havia estat una metàfora de la vida: imprevisible, sorollosa, i completament impossible de controlar, però tan necessària com respirar.