L'autobús

La meva por més irracional era que m’atropellés un autobús fins que em va atropellar un autobús.
Anava cap a la universitat.
L'únic que recordo és un clàxon i després, foscor.
Van portar el meu cos a l’hospital ,però jo no ho vaig veure.
Quan vaig obrir els ulls, vaig veure el meu cos a terra.
Primer em vaig espantar i vaig provar de cridar, però no em vaig sentir.
Quan l’ambulància va marxar, vaig intentar seguir-la, però no vaig poder.
De fet, no sé si tinc peus o cames, perquè després de l’accident no vaig ser capaç de veure’m.
D’alguna manera, la meva consciència es va quedar a l’autobús que m’havia atropellat.
Avui, com cada dia, el Roberto agafa l’autobús i enceta la ruta de cada matí.
A la primera parada, puja la Mar.
Com sempre, va escoltant música.
Com sempre, no saluda, no diu res.
S’asseu a l’últim seient i es posa a mirar el mòbil.
També puja l’Aleix. Ell saluda el Roberto amb el cap i s’asseu a prop de la Mar, nerviós.
Ella no se’l mira.
A la segona parada, puja la senyora Rosa. Saluda el Roberto amb el seu clàssic “bon dia, jove” i es dirigeix al primer seient per seguir conversant amb ell.
Em preparo per a la tercera parada.
Sé el que passarà.
Les portes s’obren i una riuada de turistes armats amb càmeres inunden l’autobús.
En venen de totes bandes del món.
En un no-res, ho omplen tot.
L’única cosa bona dels turistes puja a la parada cinc i saluda el Roberto, amigable. Es tracta del Pablo, que de seguida treu la seva baralla i comença a fer trucs als turistes.
A la tarda puja el John, que va a fer classe d’anglès a casa dels seus alumnes. Saluda el Pep amb un “hi” que el bon home no entén, però que correspon amb un somriure.
Quan l’últim passatger baixa de l’autobús, el Roberto torna al pàrquing, aparca i baixa.
Miro com se’n va.
Els dies passen l’un rere l’altre.
Però un dia, comença a faltar gent.
Avui no ha vingut la senyora Rosa. Feia dies que la notava callada i ensopida. No sé què li ha passat.
Avui l’Aleix ha vençut la por i s’ha declarat a la Mar.
Ella se l’ha mirat.
Ha arronsat les espatlles, s’ha posat els auriculars i ha tornat a engegar el mòbil.
L’Aleix ha baixat a la següent parada, abatut.
A la tercera parada només han pujat set o vuit turistes.
S’està acabant l’estiu i, amb ell, els espectadors del Pablo.
Aviat començarà a buscar feina a aniversaris i marxarà de l’autobús.
Avui el John ha rebut un correu i, en llegir-lo, ha fet mala cara.
Puc deduir el que ha passat.
L’han acomiadat.
Avui el Roberto s’ha adonat que la Mar mai passa la seva targeta.
S’hi apropa per demanar-li explicacions.
La Mar se’l mira.
Arronsa les espatlles, es posa els auriculars i torna a engegar el mòbil.
El Roberto, sorprès, insisteix.
Però aleshores se n’adona.
La Mar no l’escolta, no pot.
La Mar no respon, no pot.
I, tot i que la Mar és sordmuda, no dur un tiquet vàlid suposa l’expulsió del transport.
Ara ja no queda ningú.
A l’autobús hi puja més gent, però no tinc ganes de conèixer ningú.
Què li va passar a la senyora Rosa?
I què escolta la Mar als auriculars si és sordmuda?
Ara mai ho sabré.
Una noia creua corrent per davant l’autobús.
Molt, massa a prop.
El Roberto frena.
Noto una tibada a l'estómac i, quan me n’adono, estic volant, lluny de l’autobús.
Aterro a un cos que fa un any que és a l’hospital, en coma.
I obro els ulls.
Unes setmanes després, he pogut tornar a la universitat.
Però he decidit no anar-hi a peu.
Pujo i saludo al Roberto.
Passo la meva targeta i m’assec.
He decidit tornar a omplir de vida l’autobús.