Porta a l'infern

“Trobada la porta a l’infern a sota de la plaça Sant Jaume. Les obres de l’estació de Jaume I han deixat al descobert un pas a l’altre món. Viatgers de tot el món arriben a Barcelona per veure allò que no es creia que fos real.”

He llegit tot el que s’ha publicat sobre la porta a l’infern i encara no sé què em trobaré. Em reuniré amb els representants de l’ajuntament aquesta tarda, per sort també hi seran representants de l’Església. No sé què faig embolicat en tot aquest enrenou. Van picar al timbre de casa fa un parell de setmanes:

—Bon dia, és el Manel Puntí?
Podia veure un parell de mossos per la pantalla de l’intèrfon. Els vaig convidar a prendre un te.
—L’hem escollit per travessar la porta que ha aparegut al metro. Després d’una anàlisi exhaustiva del seu perfil, l’algoritme ho ha decidit.
—Escolti, jo soc poruc, no estic cridat a fer heroïcitats!
—No cal ser valent. Hem disposat un vagó de metro, vostè hi puja i nosaltres fem la resta. Calculem que el traçat de les vies va cap a Urquinaona. Estarem comunicats, només cal que ens digui el que veu.
—Suposo que enviar el vagó amb una càmera no és suficient…
—Miri, hi ha moltes raons per necessitar un ésser humà; no cal que li digui que estem davant de quelcom que va més enllà de la ciència…
—Ah, carai! Ara ens hem tornat tots creients?
—Val més que hi col·labori, el podem detenir.

Això va ser fa tres dies. Avui m’ha recollit a la porta de casa un cotxe de la Generalitat. No he dormit bé, no he esmorzat i vaig en texans.
En arribar a Gran Via amb Pau Claris veig que hi ha un cordó policial. Un munt de gent s’amuntega darrere les tanques. Puc llegir algunes pancartes: “El mal ha escollit Barcelona, entreguem-nos al Senyor”, “Fidels de l’inframon” i “La solució és la ciència!”.
—Qualsevol d’ells té més raons per acostar-se a la porta que jo!
Ningú diu res al cotxe; hi anem dos agents de seguretat enormes, el xofer i jo.
En arribar a Jaume I veig les carpes que no paren de sortir per la tele amb imatges d’helicòpter. Uns metges del SEM em prenen les constants vitals. Un sacerdot em posa a la butxaca aigua beneïda i una creu. Mentre m’apropo a les escales del metro, sento l’alcalde fent declaracions.
M’acompanyen un mosso, un representant de la Generalitat i en Pep, que s’ha presentat com a enginyer del metro.
Baixem les escales.
He d’esperar a l’andana que arribi el vagó. Les pantalles indiquen tres minuts.
—No es posi nerviós, calculem que el temps li passarà lent. El vagó només es pot obrir en remot. Està segur.
Entro al vagó i m’assec. Es tanquen les portes. Em saluden des de fora.
Tanco els ulls i espero.
De sobte, per megafonia s’escolta: “Usuari no identificat”.
El vagó no va arrencar.
Els polítics van marxar de Sant Jaume i ara hi campen turistes que compren souvenirs diabòlics i rematen amb fotos davant la boca del metro. L’algoritme no ha tornat a escollir a ningú.
Jo m’he tornat de missa diària, marxaré de la ciutat i llogaré el pis a uns noruecs.